Una catifa vermella plena de transparències
Una nit en què actrius i actors saben interpretar amb elegància la consigna de glamur i etiqueta dels Gaudí
BarcelonaAconsegueixo que un dels convidats que han de passar per la catifa vermella m’enviï el mail amb què l’organització dels Gaudí marca les pautes estètiques que cal seguir a la gala d’aquest any. “Elegància i glamur. Etiqueta”. Aquestes són les tres úniques coordenades, i la veritat és que poden ser interpretades (i s’han interpretat) de maneres molt diverses. Per sort, la major part dels convidats han entès perfectament que, encara que aquestes tres paraules poden significar moltes coses, no signifiquen una cosa: informalitat.
És el moment de dir adeu a les gales informals, als Golden Globes, al Feroz i perifèries. Diem hola a les gales amb glamur. Amb elegància. I etiqueta. Un fet que s’agraeix en parlar d’homes que, quan els dones la mà de la informalitat, s’agafen tot el braç. Per contra, es pot dir que la part masculina del càsting d’ El rei borni ha acaparat la idea d’etiqueta: Miki Esparbé ha canalitzat Ryan Gosling i el seu esperit còctel, mentre que Alain Hernández ha demostrat que el tall clàssic és el més adient quan es té una bona planta. Pel que fa a glamur, ningú millor que Marc Clotet amb un Bikkembergs que demostrava que un estampat pot ser la cosa més subtil del món. I si parlem d’elegància, qui millor que Àlex Monner per demostrar que les apostes arriscades (total look negre, coll cigne, mitjons blancs) poden acabar en victòria.
Això mateix, apostes arriscades, és el que s’ha trobat a faltar als outfits femenins. ¿Pantalons en comptes de vestit? Si fos una reivindicació agender, passaria. Però no. ¿Blocs de color? Condemnats a l’oblit (per sort, amb poques representants que encara no s’han assabentat que això és cosa de fa un parell de temporades). ¿ Brilli-brilli (perdoneu el llenguatge informal, però no hi ha cap altra manera de referir-se al gust extrem per la joiera aplicada sobre la roba)? Només es perdona quan hi ha algú capaç de vestir-lo de manera eloqüent i subtil com Betsy Túrnez i el seu Santos Costura, o algú que sap transformar l’excés en virtut, com el cas de Sílvia Abril i el seu Teresa Helbig.
¿Total look blanc? Hi ha qui diu que no afavoreix, però no és el cas d’Alexandra Jiménez, per exemple, que es va endur el guardó a l’elegància extrema amb una simplicitat que només es permetia certs tocs de platejat i alguns brillants anecdòtics. ¿Vestits negres? Destinats a passar desapercebuts si no és que es vesteixin en variants tan espectaculars com la de Flora Saura amb el seu Zazo & Brull amb aires de quimono postmodern, la d’Emma Suárez aportant dinamisme a la simplicitat del seu vestit gràcies a uns brillants minimalistes o la de Melina Matthews amb un sobri Menchén Tomàs amb una suggerent peça que li queia pel darrere deixant part d’una sensual esquena al descobert. I sí, les esquenes al descobert també han estat tendència, però quan han deixat de ser-ho?
L’hora de les transparències
Ara que Vogue diu que l’escot ja no es porta, potser és el moment d’ensenyar l’esquena més que mai. O, simplement, és el moment d’ensenyar tota la pell possible gràcies a les transparències que han envaït la catifa vermella. S’agraeix. De debò que s’agraeix. En un món traumatitzat per la malinterpretació de les transparències de Pedroche per Cap d’Any, s’agraeix que aquí les nostres actrius les hagin sabut interpretar amb tanta elegància (i etiqueta i glamur).
Hi ha hagut una gran abundància de mànigues de gasa per trencar la monotonia dels vestits més clàssics. Però també gases més estimulants com la de Macarena Gómez amb un blanc trencat per puntets de colors o, sobretot, la de Ruth Llopis vestint un Teresa Helbig amb estampat de colibrís d’una sobrietat magnànima (per cert, l’havies de mirar dos cops abans de caure que li deixava totalment al descobert les cames). Una varietat de transparències seria l’encaix amb motius florals o naturals que va deixar a l’aire pells tan sensuals com les d’Aida Flix (amb un vestit Miquel Suay que, amb els seus brodats negres sobre blau turquesa, va ser un dels grans triomfs de la nit). Transparències al gener? Transparències sempre! O, almenys, fins que la Vogue digui el contrari.
