El cinema de gènere conquereix Venècia
Ana Lily Amirpour s’enfila a la cursa pel Lleó d’Or amb una faula sobre la solidaritat dels desheretats.
VenèciaArribats a la cinquena jornada de la Mostra de Venècia, queda clar que el cinema de gènere està marcant la pauta del certamen italià, com han demostrat en dies anteriors l’epopeia fantàstica de la mediàtica Dune de Denis Villeneuve, la inspirada declinació política del terror de Last night in Soho d’Edgar Wright, l’aire westernià de la notable The power of the dog de Jane Campion, o fins i tot el melodrama de la magnífica Madres paralelas d’Almodóvar. Des d’ahir, en aquesta flamant llista de films de gènere també hi figura Mona Lisa and the blood moon, la millor pel·lícula de l’encara breu carrera de la directora nord-americana Ana Lily Amirpour (autora d'Una noia torna a casa sola de nit), que s’encarregarà d’inaugurar el Festival de Sitges el pròxim 7 d’octubre.
Plantejada com una faula sobre la camaraderia que sorgeix entre una excèntrica comparsa de desheretats, Mona Lisa and the blood moon confirma Amirpour com una cineasta de la postmodernitat més pop. Aquí, la directora d’Amor carnal entrecreua el cinema de terror telecinèsic amb el record de les odissees de solidaritat entre marginats que van sorgir en el cinema nord-americà dels anys 80 i 90, d’E.T., l'extraterrestre a Eduardo Manostijeras. Tot i que, en el cas de Mona Lisa..., els protagonistes no són nens innocents de classe mitjana americans, ni mestresses de casa, ni ingènues damisel·les. Amirpour prefereix incloure en la seva troupe d’inadaptats una noia coreana diagnosticada d’esquizofrènia (Jeon Jong-seo), una stripper irresponsable però encantadora (Kate Hudson), un nen saberut i adepte al rock dur i els còmics eròtics (Evan Whitten) i un petit criminal amant del túning, la roba fosforescent i la música tecno (Ed Skrein, que sembla sortit d’una pel·lícula de Harmony Korine).
Terminator, Bartleby i Balzac
Amb Mona Lisa and the blood moon, Amirpour ambiciona subvertir la iconografia del cinema popular de Hollywood, i ho aconsegueix esquivant tota grandiloqüència i transformant la cara més sòrdida de la ciutat de Nova Orleans en el cor d’una possible regeneració de l'esperit estatunidenc tocat d'una ala. En la roda de premsa del film, a més de reivindicar el cinema d’aventures que la va marcar en la seva infantesa, de La història interminable a Terminator 2, Amirpour va reflexionar sobre el potencial subversiu dels contes de fades, “històries que ens conviden a reflexionar sobre la manera en què el sistema defineix el nostre pensament”.
A més d’Amirpour, dos autors més es van afegir ahir a la lluita pel Lleó d’Or de la Mostra. D’una banda, el mexicà Michel Franco va presentar Sundown, que arrenca articulant una prometedora relectura de Bartleby, l'escrivent –amb Tim Roth en la pell d’un britànic que decideix retirar-se de la vida mundana durant unes vacances a Cancún–, però que s’ensorra quan fa explícits tant els motius de la crisi del protagonista com la cultura de la violència en què viu instal·lada la societat mexicana. Més satisfactòria va resultar Il·lusions perdudes, una adaptació sintètica però força fidel de l’obra homònima d’Honoré de Balzac en què el director francès Xavier Giannoli explora, amb una energia satírica encomiable, l’apogeu i caiguda d’un jove aspirant a escriptor en el París del segle XIX.
