Adrien Brody guanya el segon Oscar per encarnar de nou un supervivent de l'Holocaust

BarcelonaAdrien Brody tenia 29 anys quan el 2003 va guanyar l'Oscar al millor actor per El pianista, l'intèrpret més jove fins aleshores en endur-se el premi en aquesta categoria. Enguany hi havia un candidat que podia arrabassar-li aquesta fita. Amb també 29 anys, però uns mesos menys, Timothée Chalamet representava la principal competència per a Brody per la seva més que convincent encarnació a tots els nivells, des de l'aparença fins al tarannà i la veu, de Bob Dylan al film A complete unknown, de James Mangold. Però, finalment, l'Acadèmia de Hollywood ha tornat a reconèixer Adrien Brody, ara amb 51 anys, en un rol, el de l'arquitecte fictici László Tóth, a The brutalist, de Brady Corbet, que alhora entronca, i l'expandeix, amb el paper que va interpretar a El pianista de Roman Polanski. Amb aquest triomf, l'intèrpret nascut a Nova York el 14 d'abril de 1973 a més se suma a la selecta llista d'actors que han guanyat dos cops en aquesta categoria, que també conformen Spencer Tracy, Fredric March, Gary Cooper, Marlon Brando, Dustin Hoffman, Tom Hanks, Jack Nicholson, Sean Penn i Anthony Hopkins.

A més de Chalamet, els altres professionals que aspiraven a aquest mateix Oscar eren Ralph Fiennes —tercer cop nominat després de ser-ho per El pacient anglès (1996) i, com a secundari, per La llista de Schindler (1993)— pel carismàtic paper d'amfitrió vaticà en l'aplec per escollir un nou papa a Conclave; Sebastian Stan com el jove aprenent de bruixot Donald Trump a The Apprentice; i Colman Domingo, que ja va ser nominat l'any passat per Rustin i en aquesta edició optava al premi per Sing Sing.

Després de rebre el guardó de les mans del guanyador anterior, Cillian Murphy, Brody ha aprofitat per parlar de la seva feina com d'un ofici fràgil, malgrat que s'associï sovint al glamur, perquè "tant és on hagis arribat en la teva carrera, tot se'n pot anar en orris". El protagonista de The brutalist semblava parlar de la seva pròpia experiència al llarg d'aquests vint-i-dos anys que separen els dos Oscars. Amb un físic que s'escapa dels cànons del Hollywood més comercial, l'actor novaiorquès va començar a cridar l'atenció a finals dels anys noranta en les esferes del cinema independent. Terrence Malick el va reclutar a La fina línia vermella (1998), mentre que Spike Lee li concedia un dels seus millors rols a l'esplèndida Summer of Sam (1999), com el jove punk i queer que aterra a Nova York en plena ebullició de la música disco. Fins i tot Ken Loach va confiar en ell per a la seva incursió nord-americana, Pa i roses (2000).

La mà de Roman Polanski

Però va ser el fitxatge per part de Polanski per posar-se en la pell de Władysław Szpilman, el músic que va relatar el seu calvari d'horror i supervivència en la Polònia ocupada pels nazis en una novel·la autobiogràfica portada a la pantalla gran pel director de La llavor del diable, el que li va comportar la fama internacional, a més del seu primer Oscar. A El pianista duia a terme una d'aquelles transformacions actorals que tant agraden a l'Acadèmia pel que suposava de desafiament físic. Va aprendre a tocar el piano, va aprimar-se 15 quilos i va aïllar-se socialment. A The brutalist, Brody dona vida a un altre supervivent jueu de la Segona Guerra Mundial, en aquest cas un arquitecte hongarès que aconsegueix resistir en el camp de concentració i emigra als Estats Units tan bon punt s'acaba el conflicte.

Si a la pel·lícula de Polanski l'arc narratiu del personatge es concentrava en el context bèl·lic, al film de Brady Corbet, Adrien Brody assumeix el desafiament de traçar l'experiència jueva del trauma i la diàspora més enllà de la Segona Guerra Mundial i d'Europa, en una encarnació del dolor i la resiliència més íntima que no pas física. L'actor ha trobat en aquest paper l'oportunitat de reafirmar la seva vàlua indiscutible després d'una trajectòria irregular malgrat (o potser degut a) guanyar un Oscar tan jove. Habitual de Wes Anderson, l'hem pogut veure tant en grans produccions com King Kong (2005) de Peter Jackson com en propostes més personals com Blonde (2022) d'Andrew Dominik, però també en un grapat de títols força oblidables. Paradigma de l'intèrpret capaç d'entregar-se en cos i ànima a un paper, tant de bo aquest segon Oscar suposi, com ell mateix ha expressat en l'extens discurs d'agraïment, una segona oportunitat per rellançar la seva carrera.