Cinema
Cultura  /  Cinema 28/04/2022

La mestra i el pagès que són el cor de la família d''Alcarràs'

Anna Otin i Jordi Pujol Dolcet interpreten dos personatges centrals de la pel·lícula de Carla Simón

5 min
Anna Otin i Jordi Pujol Dolcet, dos dels protagonistes d''Alcarràs'

Barcelona¿Com representar la pagesia familiar de la plana de Lleida? Per a Carla Simón només hi havia una manera possible: amb persones de la zona, properes a la realitat vital, social i lingüística dels personatges d'Alcarràs, que s'estrena aquest divendres als cinemes. El resultat, no cal insistir-hi, és extraordinari. El treball dels actors no professionals que interpreten la família Solé ha estat aclamat per l'absoluta naturalitat que desprenen, no només individualment sinó també a l'hora de capturar els ritmes i dinàmiques familiars. La identificació és tal que, avui encara, es diuen entre ells pels noms que feien servir a la pel·lícula: mama, papa, padrí...

Jordi Pujol Dolcet i Anna Otin interpreten a Alcarràs el nucli d'aquesta família de ficció, el Quimet i la Dolors: ell, visceral i geniüt, es trenca l'esquena treballant la terra mentre ella, més tranquil·la i discreta, té cura de la casa i els fills. Són el cor dels Solé, columna vertebral d'una família que es desfà per la mort anunciada del seu món i la seva manera de viure. Els personatges, esclar, tenen coses d'ells mateixos, sobretot en el cas de Pujol. Com el Quimet, ell era pagès i va treballar les terres de la família a Soses fins que, fa catorze anys, va haver de plegar empès pels preus ínfims que es pagaven per la fruita. “Va ser dur, molt fotut, com passar una malaltia, però no me'n penedeixo perquè ara la cosa està pitjor, sobretot per al jovent –diu–. De fet, un dels motius per plegar va ser que tenia un fill de quatre anys i no ho volia, això, per a ell. Per sort vaig trobar una feina a la brigada de l'Ajuntament i ara estic bé. I a les tardes me'n vaig a treballar un tros de terra que em vaig quedar, però només com a hobby”.

Tràiler d''Alcarràs'

Els paral·lelismes entre Otin i la Dolors són menors. “Jo soc més impulsiva, més cridaire”, diu. L'actriu d'Alcarràs no és la dona d'un pagès, tot i que en coneix molts; ella treballa com a mestra en una llar d'infants amb nens de P2. “Jo només he collit fruita de jove, a l'estiu amb les amigues. Amb els diners em vaig pagar la carrera de magisteri”, recorda. Tanmateix, identifica clarament la dolçor i l'autoritat silenciosa de la Dolors amb “les dones d'abans” i, concretament, amb la seva àvia: “La recordo tota la tarda rentant els espinacs o el que fos, calladeta... La padrina no va alçar mai la veu, però sempre es va fer el que ella va voler”.

Un càsting rocambolesc

El càsting d'Alcarràs va ser llarg i difícil, ja que l'equip va estar mesos buscant pels voltants d'Alcarràs els actors de la pel·lícula. Pujol i Otin, de fet, ni tan sols es van presentar a cap prova. “Jo vaig anar a una manifestació per salvar la pagesia de Lleida i allà eren ells, buscant gent per fer de Quimet –diu Pujol–. Em van gravar dient quatre coses i els devia fer gràcia”. A ell no li feia tanta gràcia, la idea de fer cinema. “Em feia por que la pel·lícula parlés de l'agricultura –admet–. Que si les macrogranges, que si els pagesos contaminen... No volia participar en una cosa que perjudiqués la pagesia. A més, jo no en tinc ni idea, d'això d'actuar, i no m'anava gens”. La decisió final, tanmateix, no la va prendre ell. “M'hi van obligar –diu amb mig somriure–. La dona em va dir que hi anés i prou, que no em volia sentir més”.

El cas d'Otin va ser encara més rocambolesc. “Jo anava a classe d'aeròbic al gimnàs on també feien els càstings de la pel·lícula, però no en volia saber res, d'allò. «Carla Simón? Qui és Carla Simón? Cinema d'autor? Ui, cinema d'aquest rar no». Però un dia vam gravar un videoclip els de la classe i es veu que la Carla Simón era per allà i em va veure: «Això és el que busco»”. Otin es va acabar deixant convèncer i va fer proves fins que només quedaven ella i unes altres dues candidates a Dolors que van fer l'última prova amb Pujol. “Estava molt atabalat, pobre, però vam congeniar molt bé i em van triar a mi –diu Otin–. I encara sort. Un any després, a Berlín, ens dèiem: «T'imagines ara que no haguéssim fet la pel·lícula?»”.

La família protagonista d''Alcarràs'.

Abans del rodatge, Carla Simón es va emportar el repartiment a un mas de l'horta lleidatana –la Casa Verda, en deien els actors– on els va tenir uns mesos familiaritzant-se amb els personatges d'una manera natural i relaxada, com si tot plegat fos un joc. “Fèiem escenes de la pel·lícula i situacions que imaginava la Carla i ens anava dient coses: ara crida més, ara fes mala cara –explica Pujol–. Al principi no sabia què volia aquesta dona, però quan vam arribar al rodatge tot va ser molt fàcil”. Otin apunta que, a cop de conviure a la Casa Verda, van sorgir els vincles entre els actors i “va néixer la família Solé”. “La Carla sap exactament el que vol però et deixa molta llibertat i et fa estar molt a gust –diu–. Et va movent d'un lloc a l'altre i, a poc a poc, aprens a ser més la Dolors i menys tu mateixa. Si fins i tot ha fet ballar el Jordi, que la seva dona diu que no ho feia des del casament! I també l'ha fet plorar, que segurament no ho feia des de xiquet. Vulguis o no, et treu les coses de dins”.

Llàgrimes i bufetades

L'escena en què el Quimet plora va ser, justament, la més difícil de la pel·lícula per a Pujol. “No sé ni quantes vegades la vam repetir, no em sortia –recorda–. ¿Com plorar de sobte, si estàvem tots allà tan bé? I també hi ha el que ens han dit sempre als homes, que no hem de plorar. Era una lluita amb el meu cervell”. L'equip va recórrer als trucs habituals: pelar cebes, Vicks VapoRub... Però res feia efecte. “Ni una llàgrima –confirma Pujol–. Però quan al final van sortir, van ser de veritat. Ara, no sé ni com ho vaig fer. Suposo que per les emocions. Ho vaig passar fatal”.

Otin també ho va passar molt malament en una escena en què havia de clavar un parell de bufetades al marit i al fill. “És que per a mi no eren el Quimet i el Roger, sinó el Jordi i l'Albert –diu–. Els pegava fluixet perquè no els volia fer mal. I esclar, la Carla em deia que no s'ho creia i vinga repetir. Allò cada vegada més tou, i la Carla més preocupada. Fins que vaig dir: «Els pego de debò? És el que vols?». I els vaig fotre una bufa de veritat que es va fer un silenci sepulcral. «Espectacular», va dir la Carla. Jo vaig sospirar alleugerida. Però aleshores diu: «Ara fem-ho des d'un altre angle». I jo: «Com?»” [riu]. L'esforç va tenir premi: en la projecció al Festival de Màlaga va esclatar una ovació en el moment de la bufetada. “Hi devia haver molta feminista, allà –diu Otin–. Després li vaig dir a la Carla «A tu t'hauran donat l'Os d'Or però a mi m'han aplaudit per pegar el meu home!»”.

stats