Sydney Sweeney, mala bava i poc cinema en l'adaptació del 'bestseller' viral del moment

L’any 1960, la societat sud-coreana es va veure sacsejada per l’estrena de The housemaid, una magistral combinació de drama familiar i thriller psicològic en què una criada esquinçava l’ordre burgès i patriarcal d’una família benestant. Resulta una pura fantasia cinèfila imaginar que el majestuós film de Kim Ki-young –considerat el millor de la història del cinema sud-coreà– estigui en l’origen del bestseller viral de Freida McFadden, que ara porta al cinema Paul Feig (director d’alguns capítols de Mad men i de La boda de la meva millor amiga). Existeix un abisme entre l’esmolada posada en escena i el naturalisme retorçat del clàssic sud-coreà i la inoperància estètica de La asistenta. Confiant a cegues en les giravoltes de la novel·la de McFadden, els responsables d’aquesta rutinària adaptació –del director al repartiment, passant per la guionista Rebecca Sonnenshine– renuncien a fabricar un espectacle estimulant visualment o narrativament.

Malgrat tot, si deixem de costat qualsevol criteri formal o estètic i busquem refugi en la reflexió d’ordre social-ideològic, és possible trobar punts d’interès en La asistenta. Cal reconèixer l’habilitat de la novel·la i del film per recargolar els codis del thriller d’intrusió femenina, que va fer fortuna als anys 90 gràcies a Dona blanca soltera busca o La mà que bressola. Portant fins al deliri l’enfrontament entre una dona burgesa i la seva assistenta, el film troba una curiosa escletxa per subvertir el tuf masclista de la proposta. De fet, amb un director i unes actrius més inspirades –Sidney Sweeney torna a demostrar les seves limitacions actorals i Amanda Seyfried es perd en un pou d’histrionisme–, La asistenta podria haver brillat com una relectura feminista dels esbojarrats thrillers hitchcockians de Brian De Palma.