L’empoderament dels monstres segons Maggie Gyllenhaal

Pot ser que The bride! (¡La novia!) tingui com a punt de partida La nòvia de Frankenstein, però no és ni una seqüela, ni un remake, ni un reboot ni cap altra etiqueta afiliada a la lògica franquiciadora de Hollywood. Maggie Gyllenhaal, actriu que mai ha rebutjat el risc (es va revelar amb el romanç sadomasoquista de Secretary) i que a La filla fosca, el seu debut en la direcció, saludava referents com Claire Denis i Lucrecia Martel, planteja el film com un manifest de feminisme pop ferotgement autònom. Això queda clar des de l’obertura, en què Mary Shelley confessa que a Frankenstein només va poder plasmar un fragment d’allò que volia explicar. A continuació, l’espectre de l’escriptora esquerda la diègesi i posseeix literalment el cos d’una prostituta que esdevindrà la protagonista d’una ficció febril.

L’autoconsciència del dispositiu és significativa, tenint en compte que el que ha arribat a la pantalla tampoc és ben bé el que bullia en el cap de Gyllenhaal, que ha hagut de moderar la seva visió d’un romanç monstruós esquitxat amb gàngsters i parèntesis musicals, en el qual l’energia llunàtica de Jessie Buckley desferma un sentiment empoderador que trasllada l’ètica de les riot grrrl a la dècada de 1930. En qualsevol cas, ¡La novia! no va estar mai destinada a ser una pel·lícula equilibrada (ja no diguem perfecta), i hi ha certa lògica poètica en el fet que exhibeixi sense pudor les cicatrius que li han deixat les ingerències dels estudis: aquestes ferides, tan semblants a les que recorren la pell dels protagonistes, són la prova que el projecte s’encaminava cap a una zona incòmoda.