Ethan Hawke ens convida a ofegar les penes

No sé si Blue moon és la millor pel·lícula de l’any, però sí que m’atreviria a dir que és la més acollidora. El mèrit no és menor, tenint en compte que comença anunciant la mort del seu protagonista, Lorenz Hart, lletrista que va establir una memorable col·laboració amb el compositor Richard Rodgers, i a qui devem fites del teatre musical com My funny Valentine o la cançó que dona títol al film. Però Hart, que a la ficció té les faccions d’un Ethan Hawke empetitit i amb calba prostètica, posseeix carisma suficient perquè ens oblidem de l’anticipació luctuosa i l’acompanyem gustosos al bar on es refugia de l’estrena d’Oklahoma!, espectacle que el seu company Rodgers va realitzar amb Oscar Hammerstein. Al despit per aquesta infidelitat s'hi sumen els nervis per la trobada imminent amb la jove que té fascinat l’homosexual Hart, que projecta en ella un ingenu ideal romàntic.

Cercat pel desengany i un alcoholisme notori, i ignorant de la seva fi imminent, el personatge central s’atrinxera en el do per la ironia per negar el punt crític on es troba. I gairebé ens convenç, ja que els diàlegs que el guionista Robert Kaplow posa als seus llavis rimen amb la mètrica efervescent del classicisme hollywoodenc. Però Richard Linklater, expert cineasta de la paraula, sap que no convé tractar el text des de la idealització nostàlgica, i planteja la posada en escena com una escolta atenta, comprensiva i discreta del quasi monòleg de Hart-Hawke; la mateixa que fan els seus partenaires, Margaret Qualley, Andrew Scott i Bobby Cannavale, que acompanyen sense assenyalar el dolor d’un amic que està arribant al final de la partida. No és casual que els personatges citin les millors (i les pitjors) frases de Casablanca, una altra pel·lícula de pessigolleig retòric i cors trencats que, com Blue moon, transforma un bar en uns limbs avellutats d’on no voldríem marxar.