Corrupció a Miami… un altre cop (a Netflix)

Així com a norma general, els amants del gènere policial acostumen a apreciar molt els thrillers ben parits sobre personatges malparits. El botí fa, més o menys, check a totes dues categories. D’entrada, és una història sobre policies que semblen professionals d’una peça fins que una confiscació en concret els tempta cap al camí de la corrupció per culpa d’una quantitat de diners en efectiu decomissada que fa perdre, literalment, l’oremus. Com que el calé sempre té amo, aquest fet els fa trepitjar un vesper criminal de cal Déu: de cop i volta ja no només es tracta de fer el que és correcte, sinó de salvar la vida davant d’uns narcotraficants amb maneres de grans empresaris i mètodes de negoci mortalment expeditius.

Fins aquí la part dels personatges malparits. Respecte a la del policial ben parit, El botí té coses i coses. La part del conflicte psicològic camina més o menys bé, potser per les seves ressonàncies d’històries clàssiques com El tresor de Sierra Madre o thrillers més recents també pagats per Netflix com Triple frontera (mira, també amb Ben Affleck). Tot és molt parlat, molt fosc i potser una mica feixuc, però ja té sentit que sigui així: el pes del relat recau en els debats interns i externs entre companys i antagonistes i en les operacions a l’ombra. Després, la part més d’acció –quan comencen els trets, vaja– ja torna al film més convencional. No és mal balanç, en tot cas.