La mare de totes les relacions tòxiques

Si un dels factors que permeten calibrar el valor d’un text artístic és la seva capacitat per establir un diàleg personal i intransferible amb tothom que s’hi acosta, no hi ha dubte que Cims borrascosos és una obra mestra. N’és una prova addicional el fet que aquesta novel·la d’Emily Brontë hagi inspirat translacions cinematogràfiques tan diferents com les de Luis Buñuel en la seva etapa mexicana, Jacques Rivette i Yoshishige Yoshida, que s’endugué la broma britànica al Japó feudal.

Quinze anys després d’Andrea Arnold, Emerald Fennell es converteix en la segona cineasta anglesa a adaptar el pilar del romanticisme literari, tot i que el terme adaptació potser no és el que més escau a aquesta Cumbres borrascosas, que es podria posar entre cometes. Sembla que Fennell no està tan interessada a posar en escena els instants més icònics de la passió destructora entre la Catherine i el Heathcliff com en imaginar passatges inèdits en els quals els personatges consumen uns anhels que Brontë va optar per tensar platònicament.

La directora d'Una jove prometedora i Saltburn revalida aquí la seva aposta, intermitentment efectiva, per acumular plans enlluernadors, però sorprèn que malgrat disparar la libido de Margot Robbie i Jacob Elordi, i entretenir-se amb postals sadomasoquistes, acabi entregant un film que no només mira des d’una distància prudencial els abismes de violència física i emocional de la seva font sinó que tanca els ulls per higienitzar les accions més abominables dels protagonistes. D’entre tot aquest desgavell sobresurt la tasca compositiva de Charli XCX, que ha trobat en aquest projecte una via per explorar registres i sonoritats ben allunyades de les fosforescències verdes de brat.