DiCaprio crida a la revolució en l’estrena més arriscada i triomfal del 2025

En bata i fumant marihuana mentre paeix una ressaca tremenda. Així és com Bob Ferguson, l’activista tronat que encarna Leonardo DiCaprio, s’assabenta que ha de sortir corrents perquè el militar dement amb qui comparteix un insospitat triangle romàntic va darrere del seu cap i del de la seva filla adolescent. No és precisament el moment més oportú per rebre la crida a files de la revolució, però res és ideal en el paisatge que dibuixa Una batalla tras otra, ni els llaços paternofilials ni la coordinació entre les cèl·lules d’una guerrilla contracultural els membres de la qual tenen el cervell massa fos per recordar una contrasenya.

Després de dedicar la major part del darrer quart de segle a examinar episodis pretèrits de la història dels Estats Units, Paul Thomas Anderson fa estavellar-se un vehicle carregat d’àcid contra l’actual clima polític del país. Ho fa mirant de reüll el Vineland de Thomas Pynchon, escriptor a qui ja va adaptar a Pur vici, i que li ofereix la dosi justa d’estupor al·lucinat per fer plausibles coses impensables, com ara que l’exèrcit converteixi una localitat qualsevol en zona de guerra sense que a ningú li importi gaire, o que les decisions polítiques veritablement transcendentals es prenguin en passadissos subterranis que connecten les cases suburbanes de supremacistes aris. Desenterrant un format gairebé oblidat, el VistaVision que el Hollywood de mitjan segle passat reservava per als grans espectacles, Anderson filma una farsa propulsiva –pràcticament una concatenació de persecucions– que, com és habitual en el cineasta, troba reveladores vetes de veritat en els primers plans d’un repartiment en què conviuen registres antitètics, del patetisme d’un DiCaprio transformat en heroi inútil a la tensió de cada gest i microexpressió de l’antagonista interpretat per Sean Penn, personificació d’una vilesa viril i, en darrera instància, ridícula.