Quan el dol crea monstres

El sensacional i sorprenent èxit de Talk to me (Parla'm) el 2023 va fer que les portes de Hollywood s’obrissin per als germans Danny i Michael Philippou, amb propostes milionàries com la de realitzar una nova adaptació del videojoc Street Fighter. El duo australià, però, va aconseguir esquivar (de moment) els cants de sirena del blockbuster i va tornar a la seva Adelaida natal per explicar un altre conte de por, amb una declamació més dramàtica, però no necessàriament més madura, que la del seu debut. Les relacions filials, que ja eren centrals a Talk to me, agafen encara més pes a Bring her back (Devuélvemela), que ens presenta dos germans per part de pare que s’han quedat sols en un món hostil. La petita, la Piper, té greus problemes de visió, i al gran, l'Andy, li queden tres mesos per arribar a la majoria d’edat i poder sol·licitar la tutela legal de la seva germana.

Mentre esperen que arribi la data, els serveis socials els col·loquen amb una mare d’acollida, la Laura, un xic inquietant sota el seu vernís d’efusivitat excèntrica, potser perquè encara està processant el dol per la mort de la seva filla. A la casa també hi ha l’Ollie, un nen silenciós que circula pels marges del relat i de la pantalla i que, puntualment, reclama el focus de manera esborronadora.

En el film anterior, els Philippou apujaven el volum d’esglais a l’onze gairebé des del primer minut. Ara, en canvi, intenten construir un crescendo sostingut de manera més tradicional, però el joc d’expectatives acaba anant a la contra de la proposta, sobretot quan el clímax comença a donar cops de timó que desdibuixen el caràcter ritual al qual s’havia entregat el relat. Tot i això, Devuélvemela ens deixa en el record una Sally Hawkins mereixedora d’entrar en l’infame panteó de mares terribles del cinema de terror, i un grapat d’imatges hòrrides. Prou aval per parar atenció al pròxim moviment dels seus directors.