El fenomen de terror de l'any és un repte viral

Aquest crític va comprendre que havia canviat de guàrdia generacional al sentir desconcert i fracassar desxifrant la lògica de com es diverteixen i es relacionen avui els joves, exposant-se i desafiant-se mitjançant les xarxes socials. Els germans Danny i Michael Philippou no són precisament uns estranys a aquest llenguatge, ja que han passat els últims deu anys alimentant un canal de YouTube amb vídeos d’ocurrències salvatges; una forma de matar el temps que els ha acabat duent a dirigir un llargmetratge, Háblame, que va causar furor als festivals de Sundance i Berlín, fins al punt de ser adquirit pel catàleg d’A24, la productora del moment.

A la pel·lícula, la nova moda entre els joves dels suburbis australians és gravar-se tocant la mà suposadament embalsamada d’un mèdium, que els permet invocar i ser posseïts pels esperits durant uns breus, però inesborrables, instants, inevitablement compartits i viralitzats. Una nit, el joc es descontrola per a la Mia, una adolescent que plora la mort de la seva mare, i els espectres comencen a assetjar-la. A partir d’aquest moment, el tàndem format pels Philippou revela que, malgrat la seva educació digital i proximitat a la generació Z, parlen amb un accent que denota la influència dels fonaments del terror modern, definits als setanta i vuitanta. En els moments àlgids, Háblame exhibeix un múscul adrenalític digne del Sam Raimi de Possessió infernal, i tot i que no aconsegueix mantenir el nivell d’intensitat durant tot el trajecte, té la noblesa d’aguantar la mirada a la seva turmentada protagonista, encarnada amb força i vulnerabilitat per Sophie Wilde, i l'acompanya en un viatge per les ombres del dol fins a arribar a un dels tancaments més rodons i maliciosos de l’horror recent, que haurien aplaudit mestres del cop d’efecte macabre com Rod Serling i Richard Matheson.