El terror amb segell de Sundance sacseja la Berlinale

Enviat especial a BerlínLa Berlinale no és precisament el riu on pesquen més els programadors del Festival de Sitges, tot i que Ángel Sala i el seu equip visiten el festival cada any i sempre hi troben títols per al certamen català. Aquest any, de fet, tenen bon material per triar, ja que la secció paral·lela Berlinale Special ha acollit Infinity pool i Talk to me, dues pel·lícules que, si s'acaben projectant a Sitges, faran vibrar de valent l'auditori del Melià. Les dues, per cert, arriben directes d'un Festival de Sundance cada vegada més present a la Berlinale, segurament per les dificultats que està tenint el festival alemany per atreure grans títols nord-americans.

A Infinity pool assistim al retorn de Brandon Cronenberg després de guanyar el 2020 a Sitges amb Possessor. El fill de David Cronenberg firma una nova faula de terror extrem sobre identitats fracturades. Ambientada en un resort de luxe d'un país imaginari, la pel·lícula vindria a ser una versió grotesca i pertorbadora de The white lotus en què un escriptor a la recerca d'inspiració té un accident de cotxe i descobreix una macabra tradició local: quan un turista comet un crim i és condemnat a mort, les autoritats li ofereixen l'opció de crear un clon exacte que serà executat en lloc d'ell.

Qualsevol diria que estem veient una pel·lícula del pare del director, però és que a Brandon Cronenberg no sembla que li preocupin les comparacions, sinó continuar explorant les possibilitats del terror que obre les portes de l'inconscient, un espai mental i físic sense moral on conviuen (i es confonen) la violència i el desig. A Infinity pool els aliats principals de Cronenberg són Alexander Skarsgård i Mia Goth, dues presències cinematogràfiques de primer ordre, sobretot una Goth convertida en musa inquietant i lasciva del terror recent i en qui Cronenberg potser es recrea massa estirant la dimensió pertorbadora del personatge.

Xocar la mà als morts

L'altra repesca berlinesa de Sundance és Talk to me, que deu ser una de les pel·lícules de terror més efectives i canòniques que ha passat mai per la Berlinale. Els australians Danny i Michael Philippou manegen els codis del gènere amb gran habilitat i dissenyen un mecanisme irresistible: com qui juga a la ouija, uns adolescents organitzen festes per jugar amb una mà d'escaiola maleïda que, pronunciant les paraules del títol, permet contactar amb esperits de difunts i fins i tot ser posseït durant una estona. I com que estem parlant de la generació Z, la gràcia està a gravar-ho tot amb el mòbil i pujar-ho a les xarxes.

Més sòlida en el vessant lúdic que en el dramàtic –un recurs un pèl fàcil que a la protagonista la turmenti el suïcidi de la seva mare–, Talk to me es gaudeix intensament mentre els Philippou construeixen el crescendo que esclatarà quan, inevitablement, el joc de la mà d'escaiola acabi com el rosari de l'aurora. A partir d'aquest moment es perd l'equilibri assolit entre el drama i el terror i la història navega una mica sense rumb, però la seva efectivitat i originalitat faran de Talk to me una de les grans pel·lícules de terror de l'any.