Papa, vull ser monja de clausura

Escric aquestes línies l'endemà que s’hagi fet pública la portada del nou disc de Rosalía, on apareix vestida amb el que sembla un hàbit de monja. Resulta curiosa la coincidència d’aquest possible viratge cap a l’espiritualitat amb l’estrena del tercer i notable llarg d’Alauda Ruiz de Azúa (Cinco lobitos), guanyador de la Concha d’Or a Sant Sebastià. Ainara, una adolescent (Blanca Soroa, tota una revelació), comunica a la seva família benestant que vol fer-se monja de clausura. Els nervis es desfermen i les posicions s’enfronten: d’una banda, hi ha el pare vidu, incapaç de fer-se càrrec de les seves tres filles; de l’altra, la tia (Patricia López Arnaiz, en mode cicló), que de tant insistir amb tossuderia per fer canviar d’idea la seva neboda acaba soscavant el seu rol inicial com a veu de la raó.

L’estratègia de Ruiz de Azúa és donar espai a cada postura perquè expliqui les seves raons, una decisió que pot incomodar qui esperi una crítica contundent contra les institucions religioses i les seves pràctiques proselitistes. Per a qui sàpiga llegir entre línies, la crítica hi és, però la cineasta no renuncia a mostrar la fe de la protagonista com un sentiment tan real i poderós que posa en qüestió l’ordre familiar i social que l’envolta. És una decisió agosarada, que dona peu a una commovedora escena d’epifania, però que resulta una mica problemàtica al convertir la religió en una mena de força contrahegemònica, en una alternativa per a joves com Ainara (i Rosalía?), per a qui la decebedora realitat material ja no és suficient.