¿Està esgotada la fórmula fílmica de la rebel·lió a l’aula?

La pantalla gran sent debilitat per l’arquetip del mestre desencantat que troba un sentit a la seva existència davant d’un grup d’alumnes díscols. La llista de títols és llarga i icònica, des de la fundacional Rebel·lió a les aules, amb Sidney Poitier posant seny als suburbis de Londres, fins al toc femení que posava Michelle Pfeiffer a Ments perilloses o la relectura europea de La classe de Laurent Cantet. Ara, el cineasta argentí Diego Lerman, un expert en facturar drames urbans d’alè vérité, porta la fórmula del mestre enfrontat a la marginalitat fins a la ciutat d’Avellaneda, a la perifèria de Buenos Aires. Allà, el Lucio (Juan Minujín), un escriptor frustrat, haurà de guanyar-se la confiança d’una troupe de joves desemparats mentre exerceix de pare solter i de fill angoixat per la malaltia del pare (el xilè Alfredo Castro).

El suplente no fa gaires esforços per desmarcar-se dels tòpics de les històries de mestres en problemes, des dels frustrats intents per aplicar una pedagogia tradicional fins a la presa de consciència social que portarà el professor a involucrar-se en els drames extraescolars dels alumnes. Per sort, el caràcter previsible del film s’esquerda en fugaços rampells de geni actoral, com quan al sempre genial Castro se li entelen els ulls mentre pronuncia un suplicant “No vull” a l’entrada d’una sessió de quimioteràpia. La veritat del gest contra el déjà-vu de l’esquema narratiu.