El nou film d’acció de Netflix buida el carregador

Gareth Evans és un dels cineastes occidentals que millor han entès els codis del cinema asiàtic d’acció. No en va, el gal·lès va treballar sobre el terreny, instal·lant-se a Indonèsia per realitzar documentals sobre arts marcials i crear odes al geni estomacador d’Iko Uwais a Merantau i les dues parts de The raid, convertides en ultraviolent èxit global. Després de crear la sèrie Gangs of London, Evans torna a les coordenades on es va forjar amb Estragos, producció de Netflix que ha recorregut un camí tortuós de quatre anys fins a arribar a les pantalles.

Potser intoxicat per les narratives serials que l’han ocupat en els darrers temps, Evans sembla haver plantejat Estragos com el capítol final d’un relat de llarg recorregut, on tots els personatges carreguen motxilles pesades (començant per l’antiheroi que encarna Tom Hardy, un policia que malda per la redempció dels seus pecats), les relacions estan ja establertes i la imminència del desenllaç imposa una sensació de clímax permanent. A la pràctica, això erradica els temps morts d’una peripècia neonoir en la qual una venda de droga que acaba en massacre detona una guerra que implica una colla de bergants, les tríades de la màfia xinesa, agents de la llei corruptes (i algun de noble) i un magnat immobiliari.

Amb tants bàndols, és natural que tot es torni confús, però és justament en el caos on millor maniobra Evans, que aquí creua la lluita cos a cos amb el ballet de bales patentat a finals de la dècada dels vuitanta per cineastes com John Woo, desplegant una coreografia de plom, sang i ossos trencats tan improbable i vertiginosa que en més d’una ocasió du a rebobinar el metratge per verificar el que hem vist. De fet, aquest seria l’únic avantatge que el film s’hagi estrenat en estríming i no a les sales, hàbitat natural d’aquesta descàrrega d’adrenalina fílmica.