Eutanàsia, lleis i creences en el Sorrentino menys pirotècnic

L'italià Paolo Sorrentino torna al món de la política, aquest cop a través d'un cap d'estat fictici: Mariano De Santis (Toni Servillo), un jurista veterà que encara els seus darrers mesos en el càrrec amb una llei de l'eutanàsia i dos indults sobre la taula. Si el realitzador va retratar l'exmandatari Giulio Andreotti mitjançant un bombollejant artefacte pop a Il divo, ara ha optat per una aproximació més reflexiva i per una narrativa visual sorprenentment continguda que remeten a la prudència (o indecisió?) del seu nou protagonista. Els moviments de càmera que marcaven La gran bellesa es reserven per expressar algun moment d'especial inquietud del personatge. L'excepció és una escena més histriònica que pot tenir sentit (ridiculitzar la inflexible cerimoniositat del poder), però que també pot semblar un eco inadequat d'obres prèvies... o un peatge autoral com els cameos de Hitchcock.

Les escenes inicials, amb trobades un xic melancòliques tenyides de records de l'esposa desapareguda, marquen el to d'una obra tardorenca sobre el (saludable) dubte en l'exercici del poder, sobre la utilitat de la política i la seva capacitat d'incidència en les vides i les morts. Sorrentino cultiva una certa gravetat i un elogi (contrahegemònic?) de pausa, mentre continua compromès amb oferir algun tipus de gaudi. Igual que deixa de banda la càmera dinàmica o els enquadraments inusuals, empra recursos d'escriptura: abunden els diàlegs esmolats i les rèpliques enginyoses llançades a un ritme diferent, ni millor ni pitjor, al que va caracteritzar la sèrie trepidant El ala oeste de la Casa Blanca. Al final, l'autor cau en una temptació de guionista: relligar totes les trames i temes a la cerca d'un significat global que proporcioni una sensació de plenitud, encara que això no encaixi del tot amb l'evolució d'un De Santis que acaba assumint l'atzar i la incertesa.