Camina o rebenta

El gruix de la filmografia de Francis Lawrence està monopolitzat per la franquícia d'Els jocs de la fam. D’entrada, ningú pensaria en ell com un autor amb obsessions recurrents, però hi ha certa lògica poètica en el fet que s’hagi interessat a dur a la pantalla La gran caminada, publicada en català perMales Herbes, una novel·la primerenca de Stephen King que també presenta un escenari distòpic on els joves són oferts en sacrifici. En aquest cas, però, no ens trobem en un regne fantàstic, sinó en una versió alternativa dels Estats Units (a la qual el context actual dona un indissimulat aire trumpista), on es disputa una competició anual en què 50 nois (un per cada estat) són escollits per a una prova de resistència que ha de servir d’exemple i elevació moral. Consisteix en realitzar una marxa amb unes regles tan senzilles com implacables: en el moment en què defalleixin o s’aturin, un soldat els dispararà un tret al cap. Només pot quedar un caminant, que obtindrà una recompensa econòmica i la concessió d’un desig.

Cal celebrar que Lawrence no es desviï d'aquesta premissa, centrant-se en la descripció de la situació, des dels seus aspectes més sofertament físics i escatològics (¿quan va ser l’última vegada que vam veure merda en una pel·lícula de Hollywood?) fins a la insospitada camaraderia i les friccions que sorgeixen entre uns personatges sotmesos a l’esgotament moral d’un camí cap a l’extinció que, des dels nobles codis del cinema de gènere, avança en paral·lel a títols com Gerry de Gus Van Sant o l’amarga Punishment Park del recentment desaparegut Peter Watkins.