I què, si Milli Vanilli no cantaven les seves cançons?

"La música ens entra pels ulls", sentencia en un moment d'aquest biopic de Milli Vanilli el personatge del productor Frank Farian per defensar que a una estrella del pop no li cal escriure les cançons ni tan sols cantar-les. Aquesta era l'excusa rere el projecte del duet format per Fab Morvan i Rob Pilatus que va encaterinar milions de fans en el tombant de la dècada dels vuitanta als noranta amb les seves coreografies vibrants, fins que es va destapar que no cantaven els temes que els van fer famosos. Una revisió del seu cas en l'era de l'autotune i els directes sense banda sembla ben oportuna. Però la pel·lícula no se centra tant en l'escàndol com en el retrat dels dos protagonistes com a dues joguines trencades d'una indústria musical que, al cap i a la fi, mai no els va permetre expressar-se amb la seva veu.

Sense caure en l'acudit fàcil, el film adopta a l'inici un cert to de comèdia des de l'autoconsciència d'uns personatges que sovint s'adrecen a la càmera, abans d'endinsar-se en el gir tràgic que va posar fi a la vida de Pilatus. I no pot evitar caure en els tòpics de les biografies rock pel que fa al desenvolupament narratiu, des d'explicitar els orígens de títols i cançons fins a dedicar una escena de lluïment a familiars i gent de l'entorn que exerceixen de productors executius. Es troba a faltar un major aprofundiment en l'explotació de l'atractiu sexual de dos joves negres, un factor clau per entendre millor aquest assumpte i present també en l'altre grup de playback fabricat per Farian, Boney M.