La mort en horari de màxima audiència

Stephen King va escriure The running man (publicat en castellà com El fugitivo) a principis dels setanta (una dècada abans de publicar-la amb el pseudònim de Richard Bachman), ambientant a l’any 2025 una distopia on els desfavorits participen en arriscats concursos de televisió amb l’esperança de sortir de la misèria. El més extrem (i lucratiu) de tots és el que dona nom al llibre, que converteix els participants en fugitius que han de sobreviure a la persecució d’uns caçadors implacables, i de tots els espectadors que vulguin esgarrapar una recompensa delatant-los. Ara que el present ha enxampat la cronologia de la ficció, el pronòstic d’una societat absorbida per una cultura audiovisual nociva resulta encertat, però no particularment impactant.

Potser per això, Edgar Wright ha volgut que la versió fílmica de The running man connecti amb el seu context a través de la desconfiança que generen unes imatges susceptibles de ser alterades per tal de manipular l’opinió pública. Però, sobretot, el seu desig és orquestrar un gran espectacle, conduït pel carisma estel·lar d’un Glen Powell que anuncia la seva candidatura a heroi d’acció (més pròxim a la sornegueria de Bruce Willis que a Arnold Schwarzenegger, protagonista de la primera adaptació del llibre), i que segueix fil per randa l’evangeli segons King… fins que es veu forçat a donar una volta anticlimàtica al desenllaç per evitar posar en escena la imatge que tanca la novel·la: el protagonista estavellant un avió contra un gratacel. Una prefiguració involuntària dels atemptats de l’11 de Setembre que, avui, ha esdevingut un eco traumàtic.