La dignitat de cantar davant del mirall

Entre reunions d’alcohòlics, casinos i restaurants tailandesos, el gran showman Hugh Jackman torna als escenaris amb Song sung blue (2025) per ficar-se a la pell de Mike Sardina, meitat creativa d’un grup d'homenatge a Neil Diamond que comparteix amb la seva esposa Claire, interpretada per una soferta Kate Hudson. El director Craig Brewer capgira, doncs, els codis del biopic musical per acostar-se a aquests artistes desconeguts amagats darrere la imitació. Però en l'intent per dignificar l’ofici, el resultat torna a posar l'accent en un drama massa ensucrat, tan commovedor com irònicament idèntic a qualsevol altra producció similar.

La manera com Brewer filma els espectacles és al·lucinant i convida a veure la dimensió transversal d'uns cantants entregats a la seva comesa, que contagien la passió de perfil baix que també podríem identificar, per exemple, en el cinema de John Carney. Tanmateix, l'autenticitat només pren forma quan expandeix la realitat del seu voltant en un retrat sobre la precarietat del gremi: un món d’extraradis adjacent a parcs temàtics o bars de carretera i desproveït del glamur de les estrelles que recreen.

A través d’aquests interessants impersonators, el film planteja què vol dir ser un mateix i s’interroga sobre la seva representació —davant el mirall—. Convertir aquesta mena d’història en l'enèsima versió de Bohemian rhapsody (2018) és potser el seu gest més precís i significatiu.

Kate Hudson i Hugh Jackman:

Kate Hudson i Hugh Jackman: "A Hollywood es viu una lluita permanent"