Danny Boyle: "Els horrors del món són tan evidents que no s'hi pot donar l'esquena"

MadridLa firma del director de cinema Dany Boyle (Trainspotting) i la del guionista Alex Garland (Civil war) arriben de bracet a les sales amb un gènere que, en paraules del mateix Boyle, "segueix funcionant i té el seu públic": el terror. A partir d'aquest divendres, els espectadors podran transportar-se de nou a una Anglaterra inhòspita i arrasada per un virus que ha infectat els ciutadans i els ha transformat en zombis, un fet que ha deixat l'illa abandonada a la seva sort.

A 28 años después, Boyle pretén tornar a l'univers dibuixat prèviament a les pel·lícules 28 dies després (2001) i 28 setmanes després (2007). Des d'aleshores, el món ha canviat molt i, de fet, aquesta nova entrega, la primera d'una futura trilogia, planteja qüestions que, per al director, no s'allunyen del que s'ha viscut els últims anys: la pandèmia de la covid-19, el Brexit o el genocidi que pateix Gaza. "És el que té d'increïble el cinema de terror. Si agafes una transparència de la realitat de la pel·lícula i la contrastes amb la realitat del món t'adones de fins a quin punt poden arribar a coincidir. De fet, al món [real] veus imatges que fins i tot són més horribles que a la pel·lícula", reflexiona Boyle en una trobada amb diversos mitjans a Madrid, entre els quals l'ARA.

Això és el que du, segons Boyle, els espectadors a voler continuar anant a les sales a veure films d'aquest gènere: "Els horrors del món són tan evidents que no t'hi pots girar d'esquena. Així que ara volem veure els horrors i processar-los".

Paral·lelismes amb la realitat

El món ja estava immers en la covid-19 quan s'estava gravant la pel·lícula. "Ja no estàvem especulant sobre com podia ser un món apocalíptic. Ens estàvem donant la mà amb guants, portant mascaretes i desinfectant tot el que tocàvem. Teníem por al que és desconegut", reflexiona Boye. Aquesta por del coronavirus és la por que a la pel·lícula tenen dels zombis aquells que viuen fora d'Anglaterra, ja que tocar-los implica infectar-se. Però arriba un moment, com a la pandèmia, que s'han de prendre riscos. "No es podia viure [confinat] per sempre", recorda el director.

A tocar d'Anglaterra hi ha un petit tros de terra on es refugien els anglesos no infectats. Tot i témer els zombis, s'han d'endinsar a l'illa a la recerca d'aliments i material per viure, encara que això pugui suposar no tornar viu a casa. La pel·lícula se centra en aquest contacte entre els dos mons: un pare encarnat per l'actor Aaron Taylor-Johnson empeny el seu fill (Alfie Williams) a la zona infectada. Això no només li suposarà enfrontar-se a la por, sinó també a la violència i la mort. El fill, però, acabarà trobant en l'illa les respostes a totes les seves preguntes, sobretot pel que fa a la malaltia que pateix la seva mare (Jodie Comer). "El pare mira d'ensenyar-li tècniques perquè es converteixi en home, i li acaba traslladant els seus traumes. En canvi, el fill busca respostes, i és en un segon viatge amb la seva mare malalta, tots dos sols, quan les troba", reflexiona Taylor-Johnson.

"El que espero que percebi el públic és que, al final, el nen és capaç de descobrir el seu propi camí, i aquí l'ajuda molt la seva mare", afegeix el director. De fet, tot i que el film està carregat d'imatges brutals, i fins i tot es freguen els límits del gore, també hi ha espai per a escenes humanes, com ara el naixement d'un infant d'una mare infectada i la decisió del fill i la mare de salvar-los. "Tota l'estona és un ells [infectats] i nosaltres [no infectats], i aquesta escena ens recorda que, al final, els altres no són tan diferents. Em va colpir molt", recorda Judie Comer.

L'ús de l'iPhone

Menys qualitat tecnològica, però més estètica. És una de les sensacions que es desprenen de la pel·lícula pocs minuts després de començar. De seguida es detecta que les càmeres utilitzades no són les habituals. El film s'ha gravat principalment amb iPhones, que alhora s'han equipat amb múltiples accessoris. "És un repte tecnològic i em resulta molt motivador", expressa Boyle. Per als actors, en canvi, hi ha una certa sensació "d'invasió", diu Aron Taylor: "Et sents una mica més vulnerable i exposat, molt més present amb la resta d'actors [...] Busques respostes tota l'estona sobre com quedarà [el resultat] i el director [Danny Boyle] et diu: «No ho sé, però sortirà». I tu penses: «Doncs ja està»".