“Subtitular algú que parla la teva llengua és posar-te en una posició de superioritat”

BarcelonaDe la nova fornada de directores catalanes, Meritxell Colell (Barcelona, 1983) és segurament la que més confiança demostra en la imatge i el so com a creadors de sentit, i també la menys interessada en la trama o les convencions narratives. Al seu nou treball, Dúo, que arriba als cinemes aquest divendres després de passar pel D'A i el Festival de Màlaga, on va guanyar el premi a la millor direcció de la secció Zonazine, Colell fa un pas més en la seva recerca d'un llenguatge poètic i sensorial. I ella ho reconeix: “El cinema que m'interessa és aquell que no passa per la paraula ni per la història sinó per les sensacions, un viatge físic i emocional en què la trama és sobretot una excusa per viure una experiència com a espectador i com a cineasta”.

I val a dir que Dúo va ser tota una experiència per a Colell. El projecte va sorgir arran de Con el viento, el seu debut en la ficció, que protagonitza la ballarina i coreògrafa Mónica García i narra el retorn al seu poble natal de Burgos d'una ballarina establerta a l'Argentina, la Mónica. Abans d'estrenar-la, Colell i García ja sabien que volien seguir explorant el personatge i les conseqüències de la transformació que viu al final de la pel·lícula. I per això Dúo reprèn el fil de Con el viento a l'Argentina, on la Mónica s'ha reunit amb la seva parella, també ballarí, per fer una gira pels Andes amb l'esperança de reviure la flama d'un amor que ja no crema, potser perquè no hi ha res que l'alimenti.

“Quan es genera un gran canvi en la vida de la Mónica, afecta la seva relació de parella i la visió que té de la dansa –apunta Colell–. Con el viento era un moviment d'obertura i reconciliació, però amb Dúo tenia ganes de parlar sobre com dir adeu a un món, el de la parella, i també a la persona que era fins aleshores”. Però les circumstàncies van fer que, durant el rodatge, Colell també hagués de dir adeu a la pel·lícula que volia fer, ja que després d'un mes de rodatge, quan encara faltava rodar una bona part de la pel·lícula, l'esclat de la pandèmia va aturar la producció.

Un desert "tancat"

“Vam començar a rodar el febrer de 2020 i com que estàvem en poblets indígenes no ens assabentàvem gaire del que estava passant –explica Colell–. Però al cap d'un mes, a San Antonio de los Cobres, ens van dir que no podíem passar, que el desert estava «tancat» i que en 48 hores l'Argentina entrava en quarantena. Així que, amb un cert punt d'èpica, que sembla que la gent del cinema sempre ho fem tot així, vam marxar d'allà clandestinament i vam agafar els últims vols que sortien del país”. Al principi, Colell tenia l'esperança de tornar i acabar la pel·lícula, però finalment es va adonar que no podia ser i va resignar-se a treballar amb el material rodat.

La sort, com va dir-li a Collet la muntadora Ana Pfaff, és que el material ja rodat representava “un arc complet del personatge i un final on s'acaba un viatge i en comença un altre”. I treballant sobre les imatges Colell es va adonar que seguia sent la pel·lícula que havia imaginat, "però explicada des d'un altre lloc". Els súper 8 que Colell havia filmat abans del rodatge, i que havien de ser cartes de la Mónica del futur a la seva parella, es van reconvertir en espais íntims de reflexió interior i el seu protagonisme va créixer. El resultat propicia un curiós ball de formats en la pel·lícula que lliga amb la mateixa experiència fragmentada i caòtica dels personatges i els cineastes.

Igualtat o privilegi?

“Aturar una pel·lícula a la meitat és traumàtic, però l'avantatge d'estar sempre dialogant amb el material és que pots transformar el dolor i fer-ho encaixar en la pel·lícula”, assegura Colell. Això s'estén a les inquietuds dels protagonistes, que ofereixen el seu espectacle a la gent dels pobles per on viatgen i que s'acaben preguntant per a qui actuen, i s'ho pregunten des d'una posició d'igualtat o des del privilegi de raça i classe. “Ens ho preguntàvem nosaltres també –admet la directora–. Un dels conflictes que ens hem plantejat des del primer moment era: «Què hi fem, aquí?»” La resposta, de vegades, està en detalls com el dels subtítols que Colell es va negar a posar en alguns diàlegs en castellà de persones indígenes, difícils de desxifrar per a l'oïda occidental. “Per a mi és una qüestió política: subtitular algú que parla la teva llengua és posar-te en una posició de superioritat, com dient que parla malament el castellà. I el meu objectiu no era reforçar la diferència, sinó abraçar-la”.