Fascinats pels mons perduts

Kong: la isla Calavera és una nova mostra de ficció ambientada en mons perduts. Com en tants clàssics del cinema i la literatura fantàstica, un grup de persones arriben a un racó recòndit en què descobreixen horrors i meravelles, monstres i paisatges de la prehistòria. Dinosaures inclosos, perquè tota narració d'aventures fa més patxoca si serveix per retrobar-nos amb algun Tyrannosaurus rex o algun pterodàctil. Per justificar l'abundància de monstres en un temps històric en què ja començaven a proliferar les imatges per satèl·lit (l'acció se situa als anys 70 del segle passat), els responsables del film recuperen la teoria de la Terra buida: al subsòl del planeta hi ha llocs inexplorats que, en aquesta ficció, estan habitats per éssers colossals. D'aquesta manera, l'obra connecta amb el Viatge al centre de la Terra de Jules Verne, per exemple. Edgar Rice Burroughs, el pare de Tarzan, també va imaginar diverses civilitzacions subterrànies. La seva Pellucidar ha tingut vida al cinema (a través de diverses versions de la novel·la At the Earth's core) i, fins i tot, a la música. El grup The Dreamers de John Zorn, un músic d'avantguarda i alhora amant de la cultura pop, va dedicar un elapé a aquest món inventat.

Henry Rider Haggard (Les mines del rei Salomó) o el creador de Sherlock Holmes, Arthur Conan Doyle, van fer invencions similars. Doyle va fixar moltes convencions d'aquest gènere a El món perdut, els protagonistes de la qual localitzaven un territori habitat per dinosaures i homínids. Aquests últims acabaven aniquilats pels visitants, que formaven una aliança amb un grup d'humans autòctons per liquidar els micos mig desenvolupats. Doyle era un altre conreador d'una literatura d'aventures molt vinculada amb la mentalitat colonialista i, en general, amb un humanisme que posava l'home blanc al centre del món. El racisme era part de l'equació. Diu la llegenda que el Ku Klux Klan va utilitzar un fals documental sobre l'Àfrica, Ingagi, per fer propaganda del supremacisme blanc. El film va ser un lucratiu antecedent de King Kong en clau exploitation: suggeria que algunes dones negres mantenien relacions sexuals amb goril·les.

Els mons perduts no només estaven habitats per dinosaures i primats en diversos estats d'evolució. En alguns casos, apareixien altres monstres de la societat postvictoriana. Com les sacerdotesses Ayesha (antagonista d'Ella, escrita pel ja esmentat Haggard) o Antinea (de L'Atlàntida firmada per Pierre Benoit). Les figures de poder femení també despertaven una sensació de meravella exòtica... i de por, perquè les dones emancipades (i cruels, en aquests casos) solien contemplar-se com una aberrant alteració de l'ordre de les coses. Normalment, el desenllaç d'aquestes ficcions era tranquil·litzador: els exploradors blancs s'imposaven a la natura i eliminaven o sotmetien la població autòctona o en fugien exitosament. Les societats matriarcals que visitaven, a més, acostumaven a enfonsar-se. De vegades, l'atractiu aparentment irresistible de l'home blanc jugava el seu paper: les sacerdotesses perdien el cap per l'heroi de la funció, o eren traïdes per col·laboradores enamorades. On no arribaven els fusells, arribava una altra arma: l'amor romàntic.

H.G. Wells, l'autor de clàssics com La màquina del temps o L'illa del doctor Moreau, va qüestionar aquest sentiment de superioritat de l'home occidental a la deliciosa novel·la curta El país dels cecs. L'explorador del relat concebia somnis de domini que acabaven fracassant. I H.P. Lovecraft va aportar una variant fatalista amb A les muntanyes de la follia. En la seva literatura d'horror còsmic no es podia afirmar la superioritat humana. Cthulhu, el Gran Somniador, no podia ser vençut amb pics d'escalador ni amb escopetes. El protagonista esdevenia insignificant en relació a forces i poders que el transcendien.

El cinema va aspirar a sorprendre i meravellar des dels seus inicis, com demostra la tasca pionera de reis dels trucs visuals com Georges Méliès o Segundo de Chomón. Per aquest motiu, els cineastes d'arreu del món van versionar incansablement El món perdut, Ella o L'Atlàntida (les adaptacions es compten per desenes). També va inventar noves històries que seguien algunes d'aquestes convencions, com la mateixa King Kong, El continent perdut i tantes altres. Les històries s'anaven emmotllant, amb intensitat variable, als nous temps. En una versió sixties d'El món perdut hi havia espai per a una dona a l'expedició, cosa impensable a l'original literari. El film d'Irwin Allen no deixava de ser sexista, però escenificava que les dones civilitzades tenien permès trepitjar les terres salvatges... sota supervisió dels herois.

A mesura que els efectes especials se sofisticaven, i que els tòpics de les aventures colonialistes amb ressons decimonònics es convertien en clixés, va guanyar més pes la variant espacial. Star Trek no deixava de relatar les aventures d'exploradors més o menys benintencionats. Això sí: en lloc de viatjar en vaixells o enormes tuneladores, feien servir naus espacials. I fins i tot es feien petons interracials, en un gest infreqüent que va despertar molta polèmica a uns Estats Units en ple xoc cultural derivat de l'auge hippie. El creador de Star Trek intentava mostrar, amb més o menys èxit, un món més divers que l'explicat a les novel·les del segle XIX. I Stargate i les seves derivacions televisives van demostrar que, també en temps de Google Earth, els narradors seguiran inventant un altre món per explorar. Encara que estigui ubicat en altres galàxies, aquell planeta potser estarà vinculat amb l'antiguitat terrestre, amb els faraons o amb els vikings.

Les invencions de noves històries i noves convencions narratives no han desplaçat aquells mons perduts escenificats a la manera de Doyle, Verne o Burroughs. Les seves creacions han viscut en els mitjans més diversos. Pellucidar, per exemple, va formar part de l'univers de DC Comics, la llar editorial de Batman i Superman. I diversos superherois de Marvel han visitat al llarg dels anys una Terra Salvatge amb dinosaures i un heroi selvàtic: Ka-zar. Allà se situaven alguns números mítics de The uncanny X-Men, guionats per Chris Claremont i dibuixats per John Byrne. I la imatgeria de Verne o Haggard va treure el cap a la prestigiosa col·lecció La lliga dels homes extraordinaris.

El que sí que canvien són les sensibilitats. La recent La llegenda de Tarzan evidenciava que Hollywood intenta matisar els ressons colonials, racistes i sexistes d'aquestes històries. A Kong: la isla Calavera, s'opta per donar el protagonisme a personatges pacifistes i respectuosos amb els nadius, tot criticant la lògica bel·licista d'un militar enrabiat per la derrota al Vietnam. Aquest plantejament no és nou: el cinema fantàstic sovint ha mostrat els conflictes entre investigadors i soldats. Sovint les dissensions acaben cosint-se mitjançant pactes que, al nou film de Kong, són impossibles.

Al final, l'atracció per les ficcions de mons perduts no sembla només una oportunitat de lluir avenços tecnològics en la creació d'efectes especials. La pervivència d'aquestes històries ens suggereix que molts tenen, tenim, una certa nostàlgia de l'aventura, del descobriment. A L'arribada, eren uns extraterrestres amb tecnologia superior els que ens descobrien a nosaltres, aquests éssers endarrerits que ens autoanomenen humans. A les pantalles de cinema, entre retallades pressupostàries de la NASA o de l'Agència Espacial Europea, sempre podrem ser nosaltres els que descobrim o redescobrim terres recòndites amb horrors, meravelles i micos gegants. I, si pot ser, amb algun dinosaure.