La germanastra de la Ventafocs triomfa al regne del terror de Sitges

SitgesVet aquí que una vegada hi havia un festival en què els contes eren malsons violents de sang i vísceres, i les protagonistes, objecte de tortures i amputacions. A Sitges, el petit regne del terror del Garraf, s’ha coronat aquest dissabte com a millor pel·lícula La hermanastra fea, que reinterpreta el conte de la Ventafocs des del punt de vista de la germanastra lletja, sotmesa a un infern de primitius tractaments estètics per ser la noia més bonica del ball del príncep. El jurat que presidia la cineasta nord-americana Mary Harron ha premiat la pel·lícula de la noruega Emilie Blichfeldt, una debutant que es converteix així en la cinquena directora que triomfa al festival després de Sally Potter (Orlando, el 1993), Jennifer Lynch (Surveillance, el 2008), Karyn Kusama (The invitation, el 2015) i Veronika Franz, que el va guanyar l’any passat per El bany del diable (codirigida amb Severin Fiala).

A La hermanastra fea, que justament es va estrenar en sales comercials aquest divendres, l’Elvira (espectacular Lea Myren, una actriu debutant a seguir la pista) ha de competir amb la seva germanastra més agraciada per conquerir el príncep, l’única solució a la vista per als problemes financers de la família. Conscient del desavantatge que té la noia, la mare la porta a un cirurgià estètic que aplica mètodes contundents que l’Elvira entoma sense oposició, víctima d’una pressió estètica que l’ha convençut de la seva lletjor. El seu camí cap al cor del príncep (un brètol amb ínfules poètiques) és un crescendo de suplicis, la majoria autoinfligits, que no sembla tenir final.

Filmada amb una fotografia de llum càlida i colors pastel que potencia l’atemporalitat del relat –i el contrast amb la violència de les tortures físiques–, la pel·lícula s’inscriu en el nou corrent de títols com La substància que utilitzen el terror corporal per mostrar les ferides obertes del patriarcat en la carn femenina. Blichfeldt també juga amb els arquetips dels contes i els retorça amb voluntat subversiva: aquí la Ventafocs té prohibit anar al ball perquè l’han enxampat fent l’amor amb un dels criats i, per descomptat, veu el príncep només com a un mitjà per recuperar els seus privilegis i escapar de la misèria.

El públic jove connecta amb la cinta més subversiva

El segon reconeixement més important del palmarès, el Premi Especial del Jurat, se l’han repartit ex aequo dues de les sensacions d’aquesta edició. La primera és la frenètica cinta d’acció de Hong Kong The furious, una espectacular col·lecció de coreografies de lluites en què l’estrella no és l’eficaç direcció de Kenji Tanigaki sinó l’increïble treball dels actors, professionals de les arts marcials. El segon Premi Especial del Jurat ha sigut per a la juganera Obsession, de Curry Barker, una comèdia negríssima i gore en què el desig d’un jove tímid de ser estimat per la noia que li agrada es fa realitat i transforma la vida dels dos en un malson; no és estrany que aquesta subversiva impugnació dels codis de la rom-com indie també s’endugui el premi del públic i del jurat jove, ja que és el film que ha connectat de manera més immediata i visceral amb el públic de Sitges.

El premi a la millor direcció per al mestre Park Chan-wook és inapel·lable, però alhora insuficient: la pel·lícula és un exercici de posada en escena superior a qualsevol altra obra vista al festival. Tanmateix, s’entén que el jurat l’hagi volgut situar per sota de pel·lícules de cineastes menys consagrats del director d’Old boy, que ja va guanyar a Sitges el 2004. Un altre d’aquests directors emergents podria ser el tailandès Ratchapoom Boonbunchachoke, premi al millor guió i premi de la crítica a la millor opera prima per la surrealista comèdia de reencarnacions, Un fantasma útil.

I pel que fa al premi a millor actriu, el jurat de Sitges ha fet igual que el de la Berlinale i li ha atorgat a Rose Byrne: ella és el millor de la comèdia negra sobre una mare al límit a Si pudiera, te daría una patada. El premi a millor actor ha sigut per als nois que protagonitzen el drama de terror sobre l'assetjament The plague. Queden fora del palmarès oficial pel·lícules importants del festival com La vida de chuck de Mike Flanagan o Reflection on a dead diamond, de Hélène Cattet i Bruno Forzani, que, tanmateix, el jurat de la crítica ha considerat que són les millors pel·lícules del festival.