James Gray firma la primera gran pel·lícula del Festival de Canes

Enviat especial a CanesDesprés de dues jornades de tempteig, el Festival de Canes es posa seriós i estrena la primera gran obra d'aquesta edició. Armageddon time, de James Gray, presenta la seva candidatura a la Palma d'Or amb una història personal i emocionant que parla dels prejudicis racials i de classe enquistats en la societat nord-americana. El director de Two lovers i Ad astra es basa en els seus records d'infància per construir un relat d'iniciació a la maduresa que protagonitza el Paul, un nen rebel i somiador d'una família jueva de classe mitjana que a través de la seva amistat amb un company de classe negre comença a descobrir el pes feixuc de néixer als Estats Units del 1980 amb un color de pell en comptes d'un altre.

Poques pel·lícules han retratat amb tanta sensibilitat el moment en què la crueltat del món es revela als ulls d'un nen i esborra de cop la innocència. Filmada amb l'exquisit classicisme de Gray i una fotografia impressionant de Darius Khondji, no hi ha una engruna d'idealització o recreació nostàlgica del passat en un film que, com diu el personatge d'Anthony Hopkins, mira al passat “perquè en qualsevol moment es pot repetir”. Armageddon time se situa en l'altre extrem de la ràbia i vehemència del cinema de Spike Lee, però la seva reflexió sobre el racisme i la injustícia sistèmica dels Estats Units té la mateixa força i precisió, i una emoció profunda que es va desplegant en un tram final que retrata sense pietat la família com a vehicle de transmissió de valors morals però també de privilegis.

Les aventures de James Gray al cor de les tenebres

Hopkins torna a oferir una interpretació monumental exercint de referent moral de la família jueva protagonista, i Anne Hathaway compleix com a mare protectora, però la gran sorpresa de la pel·lícula és Jeremy Strong –el Kendall de la sèrie Succession–, que ofereix una de les millors actuacions de l'any com a pare del Paul, personatge que interpreta amb una humanitat i feblesa que talla la respiració en un parell d'escenes. Strong va ser la riota de Twitter fa uns mesos per un article sobre ell del New Yorker, però el seu talent és innegable. Tant de bo Armageddon time serveixi també per posar el prestigi de Gray al lloc que mereix com un dels millors hereus del cinema nord-americà dels 70: porta anys signant obres mestres sense que l'hagin nominat ni un sol cop a l'Oscar, ignorat pels mitjans nord-americans mentre és adorat per la crítica europea, especialment la francesa.