L’aventura d’aprendre amb una professora entregada i carismàtica

BarcelonaEn tot el cinema estrenat el 2025 no hi ha segurament una escena tan emocionant com el moment en què al documental austríac Nuestra querida profesora, que arriba aquest divendres als cinemes, la professora d’una classe de primària comença a plorar en l'últim dia de classe abans de la baixa maternal i s’acaba fonent en una colpidora abraçada amb els alumnes, que també ploren a llàgrima viva. La imatge és la culminació de la relació d’afecte sincer i respecte que la mestra ha construït al llarg dels anys amb els nens, la majoria nouvinguts o fills de pares migrants i amb un domini precari de la llengua alemanya. La dedicació i trempera de la professora i l’evolució dels alumnes són el focus del documental de Ruth Beckermann (Viena, 1952), que va filmar durant tres anys el dia a dia de la classe. “Volia saber com viuen avui dia els nens de Viena, especialment els que venen d’un altre país, i veure com se’n surten i com els tracta el sistema escolar”, explica la directora.

L'aula que filma Beckermann és d’una escola pública del districte de classe treballadora Favoriten, amb molta població d’origen turc i serbocroata. També és d’origen turc la professora, Ilkay Idiskut, una mestra carismàtica que engresca els nens amb cançons i danses i els acompanya amb rigor i paciència a l’hora d’adquirir coneixements. “Quan la vaig conèixer vaig saber que volia filmar la seva classe –diu Beckermann–. És molt autèntica i, segurament per ser de família turca, no té por de parlar de qualsevol tema amb els nens. Quan un diu que les dones no haurien d’anar a nedar ni portar biquini, ella el confronta i ho discuteixen. És una persona forta i ferma, però també molt respectuosa i pacient. Només al final de la pel·lícula hi ha un moment en què s’enfada de debò [per la crueltat d’un nen amb una companya]. I també és una mica actriu, perquè la classe és com un teatre: si no actues d’una manera interessant no et fan cas”.

Fer l’examen més important de la teva vida als 10 anys

Nuestra querida profesora mostra l’evolució dels nens durant tres cursos i els acompanya en l’aventura d’aprendre i descobrir la vida. Sense veu en off i amb un estil observacional que remet al del Direct Cinema, el film revela la personalitat dels infants en converses fascinants amb la professora que aborden des de la guerra d’Ucraïna fins als valors religiosos de cada família. I la indiferència dels nens pel que fa a la filmació és total: “Al tercer dia es van oblidar de la càmera”, explica Beckermann. Alhora, el documental fa palesa la precarietat del sistema educatiu austríac, mancat de personal i recursos: en un centre (el més gran de Viena) sense psicòleg ni assistent social, la professora ha de lidiar sola amb alguns nens que no saben ni una paraula d’alemany i, quan s’agafa la baixa per maternitat, el mestre substitut triga tres dies a arribar.

Els nens tenen encara un altre repte: als 10 anys se’ls separa en funció del nivell de competència en dos sistemes, un d’ensenyament secundari elemental i un altre de preparació per a la universitat. “Només a Àustria i a Alemanya se separa els nens als 10 anys, és horrible i estúpid –diu Beckermann–. És massa d’hora. Ara hi ha un nou govern que vol allargar dos anys més la primària i se’ls separarà als 12 anys, però encara em sembla massa d’hora. A la majoria de països es fa als 14 anys. El problema és que cal una majoria parlamentària molt gran per canviar-ho, i els partits conservadors no volen que aquests nens progressin sinó que treballin a la construcció o netejant”.

Beckermann explica que el documental, que fa vuit mesos que es projecta a Àustria, ha generat un gran debat al seu país: “Tots els polítics l’han vist, fins i tot l’alcalde de Viena i el president del país. S’està parlant molt sobre l’educació, però no és un problema fàcil de solucionar”. Per a la directora, el gran obstacle dels nens del seu documental és que només parlen alemany a classe i amb altres nens que també el parlen amb dificultat. “La gran diferència entre la professora i els seus alumnes és que ella, quan anava a l’escola, era l’única estudiant d’origen turc de la seva classe –assenyala Beckermann–. La solució evident seria barrejar els fills dels barris amb més població immigrant amb els altres, però tampoc pots posar els nens en autobusos i enviar-los a altres escoles. I molts pares de classe mitjana i educació superior no volen que els seus fills es barregin amb els altres”.