Scarlett Johansson i les mentides d’una Enric Marco novaiorquesa

Enviat especial al Festival de CanesUna de les curiositats d’aquesta edició del Festival de Canes és la coincidència en la secció paral·lela Una Certa Mirada dels debuts com a directores de dues actrius populars, estrelles consagrades del cinema nord-americà: Kristen Stewart, que va enlluernar fa uns dies amb la poètica i turmentada biografia de Lidia Yuknavitch The chronology of water; i Scarlett Johansson, que ha presentat aquest dimarts Eleanor the great, una comèdia dramàtica sobre una vídua amb molta empenta i caràcter que, després de la mort de la seva millor amiga, amb qui compartia pis a Florida, torna a la Nova York natal amb més de 90 anys per viure amb una filla acabada de divorciar i un net enganxat a la pantalla del mòbil.

Si The chronology of water revelava una cineasta inquieta, radical i amb molt futur, amb Eleanor the great passa el contrari: tot i comptar amb la directora de fotografia de moda del cinema europeu, Hélène Louvart, Johansson es limita a posar en imatges de la manera més plana i previsible una història benintencionada sobre la soledat de la gent gran en què la protagonista es fa passar per víctima de l’Holocaust per connectar amb una estudiant de periodisme que no processa el dol per la mort de la mare. L’amistat inesperada entre aquesta jove i l’Enric Marco novaiorquesa –amb redempció final–, un vincle basat en una mentida però més autèntic que la resta de relacions que tenen, és el cor d’una pel·lícula inofensiva i amable fins a dir prou i sostinguda només pel carisma d’una gran actriu de 95 anys, June Squibb, que ja va ser a Canes el 2013 per presentar Nebraska, d'Alexander Payne.

Que una comèdia lleugera i divertida sí que pot tenir lloc al festival ho va demostrar (a la secció paral·lela Première) Splitsville, de Michael Angelo Covino, que va desencadenar una allau de rialles amb els embolics, anades i tornades de dos matrimonis amics que obren la relació. Actualització de les comèdies sexuals dels anys trenta, la pel·lícula connecta també amb l’impuls naturalista i gamberro que va imprimir Judd Apatow a la comèdia nord-americana moderna, sobretot pel que fa al retrat de les inseguretats masculines. A favor seu també té el carisma i timing còmic de Dakota Johnson i Adria Arjona, i un Kyle Marvin convincent en un paper que sembla escrit per a Jason Segel.

Jafar Panahi, favorit a la Palma d’Or

En la competició oficial, molta emoció pel retorn a Canes i als festivals en general del cineasta iranià Jafar Panahi, després d’anys de persecució de les autoritats del seu país: dos empresonaments acusat de fer propaganda contra el règim, tortures, una vaga de fam, un arrest domiciliari i la prohibició de fer cinema durant vint anys, que el director ha incomplert repetidament, obligat a exercir l'ofici clandestinament. Un simple accident, la primera pel·lícula en quinze anys que Panahi presenta en persona en un festival –ni tan sols va poder recollir l'Ós d'Or per Taxi a Teheran–, es tracta, a més, d’una obra important, favorita immediata a la Palma d’Or.

La pel·lícula està marcada pel darrer empresonament de Panahi, que el 2023 va passar set mesos a la presó, on, segons ha explicat en les primeres entrevistes que ha concedit en molt de temps, era interrogat “vuit hores al dia, amb els ulls tapats i davant una paret”. El protagonista d'Un simple accident és també un antic presoner, traumatitzat per les tortures d’un interrogador especialment cruel al qual reconeix un dia al taller on treballa. Així comença una història de venjança en què es van afegint altres víctimes de l’interrogador, un vibrant thriller moral narrat amb un dificilíssim to de tragicomèdia. En la pel·lícula més política de Panahi hi ha ràbia i indignació, però també generositat i comprensió de l’ànima humana. Seria un acte de justícia premiar aquesta gran obra d’un gran cineasta, el rival més important que tindrà Carla Simón per endur-se la Palma d’Or.