“Em van criticar per fer una pel·lícula sobre clubs de 'striptease' quan tocava fer documentals sobre miners”

BarcelonaA l’extens cicle que la Filmoteca de Catalunya dedica a partir d’aquest dijous a la directora xilena Valeria Sarmiento (Valparaiso, Xile, 1948) i al seu company sentimental i creatiu, Raoul Ruiz, mort el 2011, podria afegir-s'hi una pel·lícula en què Sarmiento va participar com a muntadora el 1976: el mític documental Ocaña. Retrat intermitent, la primera pel·lícula de Ventura Pons. “Era una pel·lícula molt bonica, i Ocaña un personatge meravellós”, diu amb un somriure dolç, com si hagués desbloquejat un record llunyà, tot celebrant la rellevància que el film ha assolit en la història del cinema LGTBI. “La vaig fer perquè el Ventura era amic del fotògraf xilè Luis Poirot, que li va parlar de mi”, diu.

Ocaña és, en qualsevol cas, una nota a peu de pàgina de les més de trenta pel·lícules com a directora –150 si hi afegim les seves col·laboracions amb Raoul Ruiz– d’una autora compromesa, pionera del documental feminista a Llatinoamèrica i amant dels gèneres populars. De fet, el seu primer llarg de ficció, Mi boda contigo (1984), adaptava una novel·la de Corín Tellado. ¿Com acaba una directora forjada en el cinema militant del govern d’Unitat Popular d’Allende dirigint una història de la reina de la literatura romàntica? “Perquè Corín Tellado era l’escriptora més llegida a Llatinoamèrica i jo estava preparant un documental sobre novel·la rosa”, resumeix. En el film, una nena és regalada pel seu pare a una parella sense fills i, vint anys després, es casa amb el seu pare adoptiu. “Són sempre històries d’homes grans amb noies joves”, assenyala Sarmiento, que aborda aquesta trama demencial des d’una perspectiva juganera i reflexiva. “Hi ha moments en què entres i et deixes portar pel melodrama, però després fas un pas enrere i et dius que això no pot ser, és massa ridícul", reflexiona.

Feminisme combatiu

La primera pel·lícula de Sarmiento és als antípodes: Un sueño como de colores, un curt del 1972 sobre dones que treballaven fent striptease en clubs del Xile d’Allende. “Els joves anaven molt als clubs de striptease i jo volia esbrinar qui eren en realitat aquelles dones –explica–. Però em van criticar molt, perquè aleshores tocava fer documentals sobre miners. Jo ja era feminista, havia llegit Simone de Beauvoir i el tema em preocupava. Però el govern sempre deia: «Companyes, primer fem les revolucions, després ja ens preocuparem de vosaltres»”. Anys després, ja exiliada, va rodar a Costa Rica un documental impressionant sobre el masclisme: El hombre cuando es hombre. “Sempre et diuen que has de fer pel·lícules sobre les dones, però jo volia veure l’altre punt de vista, el dels mascles, i veure com s’educaven –apunta–. El volia fer a Mèxic, però no em van donar el visat i vaig acabar a Costa Rica. Però em va anar molt bé, perquè allà no es feia gaire cinema i la gent no tenia por a la càmera”.

El 2013, Sarmiento va assumir la direcció del projecte que preparava el seu marit quan va morir, el drama històric portuguès Linhas de Wellington. “El productor li va proposar John Malkovich, que era el protagonista, però ell va dir: «Si hi ha la Valeria, per què no l'hi demanes a ella?» I així ho va fer”. El repartiment d’aquell film és històric: Isabelle Huppert, Catherine Deneuve, Michel Piccoli... “Van voler ser-hi com a homenatge al Raoul –diu–. De fet, vam haver d’afegir-hi una escena per a ells”. En els últims anys, Sarmiento ha completat tres pel·lícules que el seu marit havia deixat inacabades: El tango del viudo, La telenovela errante i El realismo socialista. “Al Raoul li agradava molt filmar, però no li agradava tant acabar les pel·lícules”, diu amb un somriure la directora, que destaca la dificultat de la restauració d’El tango del viudo: “S’havia perdut el so, així que vam haver de contractar dues persones sordes per llegir els llavis i treure'n els diàlegs”.