La comèdia sobre integració que França reclamava

Madrid¿És possible fer una comèdia sobre el drama dels refugiats? En un moment en què l’Europa fortalesa es blinda amb l’expulsió de milers de persones a Turquia, arriba als cinemes un film destinat a arrencar un somriure davant les situacions més complicades. O los tres o ninguno, que arriba demà als cinemes, és la tragicomèdia sobre la integració que França reclamava en un context en què l’extrema dreta del Front Nacional es fa forta i l’empatia amb els sirians que fugen de la guerra s’ha esvaït després dels atemptats de París. La pel·lícula narra la història real d’un matrimoni iranià que pateix primer la persecució del règim del xa i després la de la Revolució Islàmica, fins al punt que es veu obligat a fugir del país amb un nadó de tretze mesos. L’èxode els porta fins a França, on aterren en una banlieue de París als anys vuitanta.

Aquell nen, Nouchi Tabib (Teheran, 1982), creixerà enmig dels conflictes multiracials de la perifèria de les grans ciutats franceses. I del conflicte en farà virtut. Avui, sota el sobrenom de Kheiron, és un monologuista de prestigi al món francòfon. Conegut per les seves improvisacions i per un humor destructiu, debuta a la gran pantalla amb la increïble peripècia de l’exili dels seus pares. “Tinc uns pares extraordinaris, que han fet coses increïbles a la seva vida, que sempre m’han inspirat i poden inspirar més persones. I vaig pensar: «Cal explicar aquesta història»”, defensa en una entrevista amb l’ARA.

Polifacètic per antonomàsia, Kheiron no n’ha tingut prou fent el guió de la pel·lícula i dirigint-la, sinó que també encarna el paper del seu propi pare, un jove advocat i activista iranià, empresonat pel règim, que acaba rebent la Legió d’Honor francesa per la seva feina als suburbis. “Hi ha tant de potencial en els refugiats... El meu pare durant el matí aprenia francès, a la tarda era a la Sorbona tornant-se a treure el títol d’advocat i a la nit feia de vigilant en una obra. Aquesta mateixa persona que tenia una feina precària uns anys després inventa un mètode per acabar amb la violència a les escoles”, explica. “Només cal acceptar que hi ha potencial i buscar-lo”, afegeix.

Una de les sorpreses del 2015

França ha quedat enamorada del missatge de Kheiron i va convertir el film en una de les grans sorpreses taquilleres del 2015. Nominada a un César a la millor opera prima, la pel·lícula es va estrenar el desembre passat i va tenir un notable impacte durant cinc setmanes: va arribar a superar els 700.000 espectadors. I és que O los tres o ninguno és un film, per sobre de tot, optimista i vitalista. En un moment en què les banlieues són vistes com a epicentre de la radicalització i en què s’associa terrorisme, islam i immigració, Kheiron apel·la a la grandeur de la França multicultural. Des de petit que porta una màxima tatuada a la pell: “Tots diferents, tots iguals”. “Cal deixar de veure la integració com a tal. Cal veure una espècie de mosaic. No cal renegar del que sóc per integrar el que tu ets. Cadascú ha de fer un pas cap a l’altre”, assegura.

Els més crítics amb el film li han retret que expliqui una odissea tan dura en clau humorística. “Vaig escollir la comèdia perquè per a mi és l’art absolut a la Terra. Per retre homenatge als meus pares calia explicar aquesta història amb humor. Només la gent que no ha viscut coses dures creu que no et pots riure de tot”, reflexiona. El seu pare encarna aquesta màxima. Recorda que van coincidir el dia que estava gravant una de les escenes de tortura. Kheiron portava dues hores i mitja a maquillatge, ple de sang, cicatrius, blaus... “Dues hores i mitja per a això? A mi en tres minuts m’ho feien”, li va dir amb ironia el seu pare quan el va veure. Hibab Tabib va estar empresonat durant set anys sota la dictadura del xa. Tenia només 25 anys quan va entrar a la presó. En sortir-ne, va conèixer la Fereshteh, la mare de Kheiron, amb el mateix optimisme irreductible.

Descobrir-se pobre i immigrant

Kheiron compara la seva infantesa amb la pel·lícula La vida es bella. Quan es va documentar per escriure el guió del film -on totes les escenes, encara que semblin inversemblants, són basades en fets i anècdotes reals- va adonar-se de la pobresa en què va créixer. “El més curiós és que jo no he sentit mai que fóssim pobres, ni que fóssim immigrants. El primer dia a la llar d’infants vaig plorar perquè no m’entenien. I la meva mare em va dir que era perquè jo parlava massa bé i els costava. «Has de parlar més a poc a poc», em va dir”, recorda.

La pel·lícula també és un cant a la força femenina, a les dones de caràcter. Si no hagués sigut per la mare de Kheiron, ell mai hauria trepitjat terres franceses. “Per a mi la dona no pot ser dèbil. I a la meva pel·lícula només hi ha dones fortes, perquè una dona dèbil és una dona que encara no sap que és forta”, assegura.

Aquest optimisme irreductible l’ha ajudat a sortir del drama més dur de la seva vida: la mort del seu fill. Després de dos anys sense forces, un dia va bromejar sobre el que havia passat en una actuació. “Ho vaig fer sense adonar-me’n i la gent va riure. Vaig escriure’n un esquetx i llavors vaig començar a deixar de sentir pena”.

Des dels 13 mesos que Kheiron no ha tornat a trepitjar l’Iran. Ara, després del seu debut a la gran pantalla i de reproduir el Teheran més repressor, té previst tornar-hi per posar-se a les ordres d’un altre director com a actor.