Cultura 11/10/2015

Lluís Companys, un idealista d’esquerres

14 preguntes amb resposta sobre la vida del president, en el 75è aniversari del seu afusellament

Sílvia Marimon
27 min
Parlament de Lluís Companys en arribar a Barcelona amb motiu d’haver estat amnistiat per la victòria electoral del Front Popular el febrer de 1936 / BRAGULÍ (ANC)

BarcelonaEl 15 d’octubre del 1940, a dos quarts de set del matí, al fossar de Santa Eulàlia, un piquet d’afusellament acabava amb la vida del president de Catalunya, Lluís Companys. Aquell dia portava un vestit molt senzill, de color blanc. Calçava espardenyes perquè les tortures li havien deixat els peus molt inflats i li era impossible posar-se unes sabates. Es va fumar l’última cigarreta i es va treure les espardenyes mentre anava cap al piquet perquè volia morir trepitjant terra catalana. Enmig d’un gran silenci, mirant als ulls dels qui li havien de disparar, va cridar “Per Catalunya!”, i va caure a terra, mort.

Havia caminat cap al piquet serè, feia dies que sabia que aquell seria el seu final. I va morir tal com havia viscut: lleial a les seves idees. L’acte de defunció certifica que el president català va morir “per hemorràgia interna traumàtica”. Era habitual, entre els molts afusellats de la postguerra, fer servir aquest eufemisme. La seva germana Ramona no va perdre els nervis. A Companys l’havien col·locat en un taüt de la beneficència, i ella es va enfrontar als militars per poder-lo enterrar al taüt que havia comprat la família, canviar-li el vestit ensangonat i portar-lo al nínxol del cementiri de Montjuïc.

La seva mort va ser silenciada pels mitjans oficials, però la censura no sempre pot fer callar totes les veus. Companys va deixar escrits la vigília de la seva mort, un testimoni polític que ha perdurat fins avui. A la seva filla li va dir: “Pensa en el teu fill i en el teu marit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat; moriré per Catalunya i pel que ella representa”. A la seva dona, Carme Ballester, li va deixar escrit: “No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica”.

Un assassinat sense condemna

El proper 15 d’octubre farà 75 anys d’aquest afusellament. Encara avui no s’ha anul·lat el consell de guerra que va condemnar a mort, després d’un segrest ignominiós i d’una farsa de judici, el president legítim de Catalunya. El govern espanyol tampoc ha reconegut el crim que va cometre el franquisme. El comte de Mayalde, responsable de la Direcció General de Seguretat a Madrid que va aconseguir que els alemanys lliuressin Companys a Franco, continua tenint un carrer a Madrid. Però més enllà de la seva mort heroica, en aquest extens reportatge hem volgut explicar la seva trajectòria política i analitzar tots els esforços que va fer per integrar diferents ideologies i millorar les condicions de vida dels més vulnerables en unes circumstàncies adverses.

El conseller i ministre Joan Lluhí i Vallescà, glossava així la seva figura política: “Primer de tot era lleial a les seves pròpies idees. Per tant, era un polític digne, dels que no canvien segons les circumstàncies. Quan el corrent els és favorable arriben al cim. Quan és contrari no transigeixen, no s’adapten: lluiten i, si cal, perden la llibertat”.

1. Regidor i líder dels rabassaires:Revolucionari o pacificador?

2. Popularitat: Un mite abans de ser afusellat?

3. Rauxa i autodestrucció: Una personalitat erràtica?

4. Macià i Companys: Rivalitat política i personal?

5. Tensions ideològiques: Companys i la persecució del POUM

6. Catalanisme: Catalunya s’hauria pogut independitzar el 1936?

7. Enemics: Un complot per assassinar Companys?

8. 19 de juliol: L’església ha reconegut els esforços de Companys per salvar la vida als sacerdots?

9. Exili: Per què es queda sol?

10. Vigilat: Per què acaba confinat a Bretanya?

11. Detingut: Per què Franco estava obsedit per Companys?

12. Consell de guerra: Sentenciat a mort i pagar la condemna

13. La família: Quin va ser el destí final de Carme Ballester?

14. El símbol: Un referent democràtic només per Catalunya?

Companys, en un míting d’ERC el 1933 / GABRIEL CASAS I GALOBARDES

1. Regidor i líder dels rabassaires

Revolucionari o pacificador?

“No sóc cap estadista ni cap figura històrica. Posseeixo una sensibilitat política que em fa copsar, quasi inconscientment, la claredat d’una orientació. I vaig seguint-la”, va dir Lluís Companys. La intuïció i l’atracció per la política se li van despertar molt aviat. Nascut al Tarròs, a la comarca de l’Urgell, l’any 1882, se’n va anar a viure a Barcelona per estudiar dret. A la Universitat de Barcelona va tenir el seu primer enfrontament amb les autoritats.

“Es va llicenciar un any més tard perquè va ofendre el degà amb uns versos i li van fer repetir un curs”, va detallar l’historiador José Luis Martín Ramos a la jornada dedicada a Companys de l’Institut d’Estudis Catalans. Quan va sortir de la facultat, Companys només va durar uns mesos al despatx d’advocats del seu oncle. “El 1905 va començar a treballar com a advocat laboralista en un despatx a Barcelona i com a reporter de carrer del diari La Publicitat”, diu Ramos.

Va arribar a conèixer a fons els passadissos del consistori barceloní perquè va escriure’n les cròniques. El 1913 es va presentar com a candidat a les eleccions municipals amb el Partit Reformista, però va perdre de manera estrepitosa. “Va tenir una gran decepció”, diu Ramos. A partir d’aquell moment va començar a militar en la Joventut Republicana de Lleida, i el 1917 va fundar amb el seu amic Francesc Layret el Partit Republicà Català i el diari La Lucha. El novembre del 1917 va entrar com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona: “Eren constants les seves baralles amb Joan Ventosa, de la Lliga Regionalista. Ventosa, per exemple, va recriminar que Manuel Morales Pareja –investit alcalde el gener del 1918– no era d’origen català, i Companys va dir que hi havia catalans que no eren amics del poble català i d’altres que potser no tenien orígens catalans però eren amics del poble”. Companys no es perdia ni un debat i va tenir més enfrontaments amb Ventosa. Ramos recorda l’episodi de la revolta de les dones el gener del 1918: “Davant la carència de carbó, carn o pa hi va haver un moviment espontani de dones que van ocupar els carrers. Companys va acompanyar aquestes dones a l’Ajuntament i, una vegada més, va plantar cara a Ventosa”.

Reformador del camp agrari

Companys no només va defensar la causa obrera sinó també la rabassaire. Va ser un dels fundadors de la Unió de Rabassaires el 1922. “Sovint s’ha dit que va revolucionar el camp però en realitat va fer una gran feina de pacificació, perquè estava convençut que la justícia social i la pacificació anaven molt unides”, detalla l’historiador Jordi Pomés. “Sempre va tenir una gran confiança en el poder legislatiu i va dedicar molts esforços a crear cooperatives agràries per evitar els abusos dels comerciants”, afegeix Pomés.

Companys no ho tenia gens fàcil. Entre el 1919 i el 1921 els ànims estaven molt exaltats. “Les veremes del 1919 i el 1920 es feien amb vigilància de la Guàrdia Civil i, tot i així, hi va haver assassinats”, detalla Pomés. L’anarcosindicalista Salvador Seguí era un gran amic de Companys, l’acompanyava en alguns mítings dels rabassaires: “Era vist com un veritable dirigent dels treballadors urbans i dels pagesos”, opina Pomés. “Si ell no podia assistir a un míting, l’anul·laven. Els pobles se’l disputaven”, afegeix. “Va fer una ingent tasca com a advocat, va orientar i defensar molts pagesos en judicis particulars. Va ser un autèntic reformador en el camp agrari”, conclou Pomés.

2. Popularitat

Un mite abans de ser afusellat?

El mite Companys, alimentat fins i tot per ell mateix, va començar molt abans de ser afusellat. Com a regidor, el 14 d’abril del 1931, va ser el primer a entrar a l’Ajuntament de Barcelona, agafar la vara de l’alcalde accidental, Antoni Martínez Domingo, i sortir al balcó. Va fer cas al seu olfacte polític i va ser prou audaç per avançar-se a Francesc Macià i proclamar la República.

Lluís Companys en una imatge d'arxiu

Ambicionava l’alcaldia de Barcelona però només va tenir aquest càrrec unes hores. Poc després ocuparia molts més càrrecs públics: governador civil durant unes setmanes, diputat a les Corts, cap de Minoria Catalana i element decisiu en la tramitació parlamentària de l’Estatut del 1932, diputat i president del Parlament de Catalunya i, fins i tot, ministre de Marina. “La seva popularitat es basa en la seva omnipresència en múltiples fronts. Era amic d’anarquistes, fundador de la Unió de Rabassaires, exaltat orador republicà i demòcrata”, explica l’historiador Arnau González. “Era un orador competent i espontani, més aviat emotiu, que comunicava eficaçment per la ràdio, el primer gran mitjà de difusió en directe. Un discurs de Macià era una declaració paternal, amb la rigidesa del patriarca. Una intervenció de Companys era viva, càlida, immediata”, explica l’historiador Enric Ucelay-Da Cal.

Bandera, geni i home

“Sembla que era un home de vida animada i això li deuria facilitar la consolidació d’amistats que li durarien tota la vida”, afegeix González. Durant el temps que Companys va ser diputat a Madrid, els informes policials –la policia tenia ordres de seguir-lo i detallar els seus moviments– deixen constància que el polític no passava gaires vespres a casa. “Als anys 20 o 30 es feia molta política de taverna. Companys era molt extravertit i fidel als amics. En aquells temps els polítics es movien més en la vida real, tenien més contacte amb la ciutadania”, diu González. Joaquim Aloy afegeix una altra peculiaritat: “Tenia un gran sentit ètic de la política, l’entenia com un esperit de servei”.

Després dels Fets d’Octubre del 1934, la popularitat de Companys va créixer a tot l’estat espanyol: “Quan va sortir de la presó –el febrer del 1936– el van rebre multituds arreu d’Espanya. Es va culpabilitzar de tot el que va succeir l’octubre del 1934 perquè sabia que si ho feia es podia convertir en un símbol”, diu González. Ho va aconseguir. Joan Rodríguez escrivia a Llibertat, el 14 d’abril del 1937, amb el títol El símbol de Catalunya: “Per això, avui que commemorem un 14 d’abril gloriós i llunyà, vull recordar que nosaltres els catalans, tenim una Bandera, un Geni i un Home, Lluís Companys, digníssim President de la Generalitat de Catalunya [...]. Actualment el nom de Companys significa Catalunya i tots els catalans sense diferència de matisacions li devem respecte”.

3. Rauxa i autodestrucció

Una personalitat erràtica?

No és cap secret que Companys podia passar en molt poc temps de la rauxa a la depressió. “És molt probable que Companys patís alguna mena de desordre bipolar –el que abans s’anomenava maniacodepressiu– en algun grau. Però els casos que no són greus no han d’afectar necessàriament la capacitat d’actuar”, reflexiona Enric Ucelay-Da Cal. “Tenia un punt de rauxa i un impuls cap a l’autodestrucció i el sacrifici. Era un contrast amb Macià, menys voluble i més lent a reaccionar”, afegeix l’historiador.

Companys i el seu fill, Lluís Companys Micó, a Santa Cristina d’Aro / JOSEP MARIA DE SAGARRA I PLANA (ANC)

“No és l’únic polític que té moments d’eufòria i moments més baixos”, diu Joan Esculies. “Però això va influir en la seva manera de fer política. A les cròniques de la Guerra Civil s’hi pot llegir que de vegades no podia anar a algun lloc perquè estava malalt. Era una excusa, estava aclaparat”, afegeix. Companys era un home sensible. Es va plantejar en més d’una ocasió abandonar la política. El 17 de novembre del 1931 estava ferit i ofès, i decidit a dimitir de manera irrevocable. Ho explicava en una carta adreçada a Macià: “No tinc força per a patir més. Per altra banda així dedicant temps al despatx podré refer la meva situació econòmica que bé ho necessita com tots saben. Jo no serveixo per defensar-me d’aquesta manera de procediments d’atac. Voldria tapar-me els ulls i no saber res de res”. Les acusacions que tan colpien Companys les va llançar el diari La Publicitat. En aquest rotatiu el relacionaven amb un tèrbol empresari francès: Lazare Bloch.

Els suïcidis dels germans

Esculies recorda que dos germans de Companys van llevar-se la vida: Ramon Maria es va electrocutar mentre revisava unes màquines de l’empresa Fuerza y Alumbrado a Martorell el 5 d’abril del 1934. “Oficialment va ser un accident laboral, però en realitat va ser un suïcidi”, diu Esculies. Camil, el germà petit, es va tirar des d’un pont a Montpeller el 1940, i el fill de Companys, Lluís, patia esquizofrènia.

El metge Joan Solé i Pla, que també va ser diputat per Esquerra Republicana el 1932 i que sovint criticava amb duresa el president català, escrivia en una de les seves quartilles l’últim dia de l’any 1933, poc després de la mort de Macià: “En Companys en el fons és un malalt de la ment, un anormal excitable i depressible cíclicament: té fòbies violentes d’enveja i de grandesa violenta, arravatades, seguides de fòbies de la por, de persecució, d’aclaparament extraordinari i a voltes ridícules”.

Els gestos extravagants de Macià

“Era un polític abrandat. Potser hi ha gestos que poden semblar histriònics, però també són molt intel·ligents, com el fet de sortir al balcó el dia de la República. I també s’ha de tenir en compte el context, com era el país als anys 30: era enormement complex”, destaca l’historiador Xavier Domènech. “La personalitat erràtica no és només patrimoni de Companys. Macià no podia acabar els discursos perquè es posava a plorar i va intentar envair Catalunya i això també es pot interpretar com un gest extravagant”, afegeix Domènech. Macià va intentar una incursió militar el 4 de novembre del 1926. Li faltaven homes amb experiència i va comptar amb militars italians. Va confiar ingènuament en Ricciotti Garibaldi, nét de Giuseppe Garibaldi. El pla, però, va ser descobert perquè Garibaldi va delatar Companys i el govern francès va aturar la insurrecció.

4. Macià i Companys

Rivalitat política i personal?

Macià i Companys tenien personalitats antagòniques. Van tenir una relació intensa i moltes desavinences. La més coneguda es va produir el 14 d’abril del 1931, el dia de la proclamació de la República. Un audaç Companys va entrar decidit a l’Ajuntament, va sortir al balcó i va proclamar la República Federal Espanyola –sense avisar Macià– a les 13.40 h. Macià es va assabentar dels fets mentre estava reunit amb membres d’Estat Català –l’ala més sobiranista d’ERC–, es va dirigir immediatament a la plaça de Sant Jaume i va proclamar la República afegint un matís clarament sobiranista a la proclamació de Companys: “Proclamo la República Catalana com a estat integrant a la Federació Ibèrica”. Macià es va enfurismar amb Companys. Poc després de la proclamació de la República, l’Avi va frustrar les expectatives de Companys, que ambicionava l’alcaldia, i va designar-lo governador civil. “Companys es va autoadjudicar l’alcaldia i va forçar Macià a actuar quan Esquerra Republicana de Catalunya –el partit del qual formaven part tant Macià com Companys– era una amalgama de sectors molt diferents”, reflexiona Arnau González.

Recepció oferta per Lluís Companys a un grup de milícies faministes / BRAGULÍ (ANC)

“Macià no s’acabava de refiar de Companys, el veia com un rival potencial i el va desplaçar. Per això primer el va designar governador civil i després el va enviar a Madrid per encapçalar la minoria oficialista d’ERC”, opina Enric Ucelay-Da Cal. “Macià es va escandalitzar, per exemple, quan Companys va acceptar el càrrec de ministre de Marina del govern d’Azaña entre juny i novembre del 1933”, afegeix.

“Companys es va disgustar molt quan Macià el va designar governador civil perquè una de les seves responsabilitats havia de ser reprimir els obrers, i ell havia estat sempre a favor dels sindicalistes i els havia defensat com a advocat”, reflexiona Joan Esculies.

“Macià i Companys venien d’unes tradicions molt diferents. Hi ha un factor molt important però que no s’ha de menystenir. Companys és l’home pont entre republicanisme, anarcosindicalisme, federalisme i catalanisme. Potser ara faria falta una figura així”, reflexiona Joaquim Aloy. “Quan es va proclamar la República, Macià era independentista però Companys encara no”, afegeix Aloy.

Malgrat totes aquestes desavinences, quan Companys amenaçava de dimitir, Macià li demanava que no ho fes. I Companys, sovint, tractava Macià com si fos el seu pare: “Vós sabeu, president, que res he fet, que tot us ho he dit, que he seguit els vostres consells”, escrivia a finals del 1931.

Tampoc va ser fàcil per a Companys rellevar Macià quan aquest va morir el dia de Nadal del 1933. Companys es va convertir en president de Catalunya sense haver sigut escollit a les urnes. Va ser molt criticat. “Les vinyetes satíriques el dibuixaven petit, petit, davant d’una cadira molt gran, i la seva vida privada era ventilada com a arma de desprestigi polític”, diu González.

5. Tensions ideològiques

Companys i la persecució del POUM

El dilluns 3 de maig del 1937, tres camionetes amb prop de dos-cents guàrdies d’assalt de la Generalitat, supervisats per membres del PSUC, van presentar-se a l’edifici de la Telefónica de Barcelona, situat entre la plaça Catalunya i la Rambla. Es va anunciar als treballadors de l’empresa, controlada per un comitè mixt de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT), que la Generalitat es feia càrrec de les comunicacions. Els cenetistes es van negar a obeir i van respondre amb trets. En poques hores, Barcelona va esdevenir un camp de batalla. Començaven els fets de Maig.

Feia dies, però, que hi havia tensió als carrers de Barcelona. En un bàndol hi havia el PSUC, la UGT, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Estat Català. A l’altre, els milicians anarquistes de la CNT-FAI, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i altres grups menors.

La portada del diari Última hora

L’abril del 1937 hi havia una proposta socialista que deia, entre altres coses, que s’havien de retirar de les carreteres de Catalunya tots els controls que no fossin directament exercits per forces que depenguessin del conseller de Seguretat Interior. Els anarcosindicalistes no hi estaven d’acord, i el 2 de maig van publicar una nota en què deien: “Ante la campaña que nuestros contrarios hacen con respecto a que los comités confederados y anarquistas no tienen el control necesario sobre sus afiliados, cabe contestar que, dada la composición heterogénea de sus masas, no pueden evitarse los casos aislados”. Defensaven que tots els problemes de violència descontrolada s’estaven solucionant i afegien que alguns elements del PSUC creaven “malestar i impossibilitaven la pacificació dels esperits”.

El resultat de la crisi dels fets de Maig va ser que el POUM va ser il·legalitzat, i Andreu Nin, assassinat un mes després. Arran dels fets, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va bandejar la CNT del govern. “La persecució del POUM va ser una decisió dels comunistes. Companys no hi va jugar un paper destacat. Sí que és cert, però, que Companys volia restar poder al POUM i a la CNT, i va col·laborar amb el PSUC”, argumenta Arnau González.

6. Catalanisme

Catalunya s’hauria pogut independitzar el 1936?

El vespre del 6 d’octubre del 1934 Companys, va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola. Era un gest audaç en un context complex. Des que la CEDA, el gran partit de masses de la dreta, havia entrat al govern espanyol, la tensió a tot l’Estat era enorme. L’esquerra considerava la CEDA l’arxienemiga de l’autèntica essència de la República.

Alhora que Companys llançava la proclama de l’Estat Català, arreu del territori català i espanyol es van produir diferents aixecaments. “Proclamant l’Estat Català, Companys va tancar boques, va fer callar crítiques, va esdevenir un màrtir abans d’accedir a l’estatus de màrtir etern (1940)”, escriuen Arnau González, Manel López i Enric UCelay-Da Cal al llibre 6 d’ocubre. La desfeta de la revolució catalanista del 1934 (Editorial Base).

Però les conseqüències immediates van ser desastroses. Quan va arribar l’hora d’obrir foc contra l’exèrcit espanyol, ningú va voler ser responsable de donar l’ordre. Companys i els membres del seu govern van ser detinguts, empresonats i jutjats pel Tribunal de Garanties, que els va condemnar a 30 anys. Les eleccions del febrer del 1936 van treure Companys i els altres membres del govern de la presó. És el 6 d’octubre de 1934 que Companys va llançar la frase: “¿Ara també em direu que no sóc prou catalanista?” A qui va adreçada la frase? Per què la diu, Companys? “A diferència d’avui (2015), al llarg de la trajectòria de Companys el terme catalanista tenia una interpretació bastant ambigua. Companys venia d’una tradició catalanista clara, de les esquerres catalanes, però aquesta qüestió no estava al centre del seu discurs”, explica González.