Cada casa, un món

Can Bernat: el confort sense excessos

La casa aconsegueix deixar el màxim espai al jardí i facilita un contacte permanent amb l’exterior

Passa sovint que les cases a les urbanitzacions se situen quasi aferrades, com si des de les finestres els propietaris de cadascuna es volguessin donar la mà o la llimona quan falta. Passa que en parcel·les de dimensions més o menys reduïdes es fan cases molt grans, aprofitant el màxim del terreny disponible per a l’habitatge i deixant el mínim permès per al jardí, com si aquest no fos un espai habitable, com si no aportés tant o més espai per al gaudi que el que pot donar l’interior de l’edifici. Això és el que observava l’arquitecte Bernat Llauradó, de Tallerdarquitectura, quan va aconseguir un solar de 380 m 2, relativament assequible, en una urbanització de Bordils, al Gironès. Hi havia de construir la casa familiar i ell, que afirma que sap el que significa criar-se en un poble amb un contacte permanent amb la natura, volia per als dos fills una relació estreta amb l’exterior.

No és gran, la parcel·la de Can Bernat, però té dos avantatges que no es podien menysprear: un parc al davant i una riera al darrere. Bernat Llauradó i la seva família ho van tenir clar des del començament: donarien almenys la mateixa importància al jardí que a la casa, si no més. Per poder gaudir d’un jardí més gran, van decidir, abans de res, renunciar a tenir garatge. I l’arquitecte va projectar un edifici que no competeix ni en grandària ni en alçària amb els seus veïns. El punt més alt de Can Bernat és el més baix de les cases que té a tots dos costats.

De fet, aquesta unifamiliar, senzilla i austera, no fa excessos en res. Sabent que 130 m 2 de construcció útil els bastaven, l’habitatge es distribueix en dos cossos, un més esvelt i clos, només amb les obertures justes per garantir la visual del jardí i afavorir una bona ventilació creuada. És el cos vertical, de dues plantes, on transcorre la vida més privada i també més assossegada: a la planta baixa hi ha el dormitori de la parella amb el seu bany i un petit despatx, i la planta superior serveix com a espai per als nens, el joc i l’estudi amb finestres de llum tamisada per persianes de fusta graduables i una entrada de llum zenital per a un agradable despertar.

L’altre cos, en canvi, està marcat per l’horitzontalitat i la transparència. “És on passem la major part del temps, amb la família i els amics. És el centre vital de la casa, com una gran porxada al mig del jardí, entre plantes i arbres”, diu Bernat Llauradó. En un espai únic, hi ha lloc per a la cuina, situada en una illa-taulell per compartir els quefers gastronòmics; hi ha lloc, just al davant, per a una taula de menjador que serveix per a tot, també per als jocs, els deures, l’estudi, les reunions familiars...; i hi ha lloc per a una zona d’estar, davant la llar de foc i amb el jardí a cada costat.

A Can Bernat es pot dir que el verd, la llum natural i les diferents estacions de l’any són dins la casa. I és així gràcies al fet que el davant i el darrere d’aquest cos horitzontal -el cor de la casa- són del tot transparents. Els grans finestrals de vidrieres corredisses s’obren i es tanquen a voluntat, deixant la zona d’estar completament integrada en el jardí. Quan es vol guanyar intimitat o matisar el sol, tenen un sistema de pantalles exteriors, que es complementa amb cortines també a la part de fora com a recursos per guanyar ombra i evitar que l’interior s’escalfi massa.

Materials senzills però nobles, no sintètics: maons artesans que deixen veure la seva irregularitat, fusta de pi natural, revocat llis de color cru, ferro i formigó fan una casa tan senzilla com honrada, una casa confortable sense cap excés. D’aquí l’optimització dels materials que la conformen, dels sistemes constructius i dels acabats per evitar superar un pressupost que es va fixar en 160.000 euros.

Tanmateix, a Can Bernat el luxe és l’espai, que, tot i no tenir unes grans dimensions, respon a un dels principis que es van establir a l’hora de projectar la casa. No cal que hi sobri res; de fet, no hi sobra res, però que no hi falti l’espai. I sobretot que no hi manqui un confort senzill, auster, que fa agradable la vida.

Més continguts de