Infermeres atenent malalts de grip espanyola el 1918 a Massachusetts

Els grans flagells: de la pesta a la grip espanyola

Les epidèmies i pandèmies s'han combatut històricament amb confinament, fumigacions i higiene 

Infermeres atenent malalts de grip espanyola el 1918 a Massachusetts / Hulton Archive/Getty Images

"Hi ha una raça de certes criatures diminutes que no es poden veure amb els ulls però que floten a l’aire i entren al cos per la boca i el nas, i causen malalties greus", escrivia el funcionari i militar romà Marc Terenci Varró sobre l’epidèmia de Corfú de l’any 49 aC. Virgili, el mateix Varró i Ciceró van descriure en molts dels seus textos com les epidèmies viatjaven i flagel·laven comunitats senceres. Ja al segle IV aC, els grecs detallaven que una epidèmia (una paraula que en grec també volia dir arribada) era una malaltia que tenia l’origen en el que es respirava.

Diferents microorganismes han mutat, evolucionat i viatjat, i han intentat sobreviure des de temps ancestrals amb els humans com a hostes. En alguns indrets han fet desaparèixer comunitats senceres que no han deixat rastre, perquè on hi havia civilització hi ha crescut la selva. I se'ls ha combatut fumigant, desinfectant, confinant, amb quarantenes, obligant a fer passejades per respirar aire fresc i, en algun moment, evitant el sexe perquè es considerava que debilitava. Molts consells de segles passats es repeteixen en el present.

La grip espanyola es va acarnissar amb els més joves

Un dels virus més mortífers va deixar de causar estralls fa precisament un segle: la grip espanyola. L’origen no va ser espanyol, però Espanya es va endur la mala fama perquè va ser un dels únics estats que no va censurar les xifres d'afectats, perquè els altres països encara estaven immersos en la Primera Guerra Mundial. Els últims estudis assenyalen Nova York com el lloc on va néixer la pandèmia, que es calcula que va matar –les xifres oscil·len segons els estudis– 17,4 milions de persones entre 1918 i 1920. Tenint en compte que el 1918 al món hi havia 1.800 milions de persones, va eliminar l’1% de la població mundial.

1% de la població

Es calcula que va matar 17,4 milions de persones entre 1918 i 1920

Viatjava més a poc a poc que avui, amb tren i vaixell, però va arribar a tots els racons del planeta, des dels boscos d’Alaska fins a l'illa de Samoa, a la Polinèsia. "El moviment de tropes també va contribuir que s’estengués i saltés fronteres", explica Lluís Guerrero, cirurgià i expert en antropologia biològica i forense i en paleopatologia, i president de la Societat Catalana de Medicina.

A diferència del coronavirus, la grip espanyola va tenir poc impacte entre els més grans i, en canvi, es va acarnissar amb la gent jove. Una de les hipòtesis és que la gent més gran segurament estava més immunitzada, potser perquè dues dècades abans, la grip russa (1889-1894), va matar un milió de persones. Però la mortaldat no va ser només a causa de la grip espanyola. En aquell moment encara no s’havien inventat els antibiòtics i molts van morir per infeccions bacterianes secundàries. A més, una gran part de la població vivia en situació de pobresa, en barris massificats i en condicions higièniques precàries. No hi havia resposta farmacèutica i tot es concentrava en reforçar mesures d’higiene personal, confinament i tancament de llocs públics com escoles i teatres. En algunes ciutats s’exigia per ordenança l'ús de mascareta. A Nova York fins i tot es multava les persones que no es tapaven la boca quan tossien.

El governador civil de Madrid el 1918, Luis López Ballesteros, intentava calmar la població: "Aquesta malaltia es difon ràpidament però té poca virulència; per tant, no cal alarmar els veïns d’aquesta capital, però s’ha de tenir més cura del règim higiènic i dietètic". Des del govern civil es recomanava no respirar l’aire de cafeteries, tavernes, teatres, casinos i altres llocs on hi havia molta gent concentrada. I s'incidia en la necessitat de respirar aire fresc.

El rastre dels virus i bacteris

"S’ha pogut estudiar la grip espanyola perquè s’han conservat parts de pulmons i s’han comparat les soques amb grips posteriors. Tot plegat ha permès relacionar els canvis i analitzar per què hi ha hagut més o menys virulència", explica Assumpció Malgosa, professora d’antropologia física de la Universitat Autònoma de Barcelona. Malgosa ha dedicat anys a estudiar la història biològica de persones i poblacions a través de les seves restes. Destaca, per exemple, que són una gran font d’informació les mòmies localitzades als pantans, perquè a través dels teixits tous es poden obtenir els bacteris. En els casos de les malalties cròniques, els esquelets poden donar moltes pistes.

L’equip de Malgosa va estudiar les restes de tres nadons afectats de sífilis congènita, al final del segle XVI, trobats a l’ermita de Nuestra Señora de la Soledad a Huelva. "Vam aconseguir aïllar l’ADN però per falta de recursos no vam continuar els estudis. Volíem esbrinar per què a partir del segle XVI la sífilis va causar tants estralls a Espanya, si nosaltres vam portar-la a Amèrica, si va venir d’Amèrica una nova soca o si es van barrejar soques dels dos continents", diu Malgosa.

Combatre el còlera amb fumigacions

Abans de la grip espanyola va venir un altre flagell: el còlera. "El còlera va afectar Catalunya en quatre ocasions al llarg del segle XIX, els anys 1833-1835, 1854-1855, 1865 i 1885", explica l’historiador i arxiver Jordi Algué, autor del llibre Epidèmia, progrés i solidaritat. El còlera de 1885 a Súria (Ajuntament de Súria). "És la primera vegada que a Espanya es tenen dades força precises sobre diferents municipis, perquè consten al Butlletí d'Estadística Demogràfico-Sanitària, publicat el 1887 per la direcció general de Salubritat i Beneficència, que depenia del ministeri de Governació. Són 700 pàgines", recorda Algué. La Diputació de Barcelona va crear la Comissió Especial de Sanitat que, en un primer moment, va posar punts de control als accessos ferroviaris a Barcelona. A Santa Margarida i els Monjos, Cubelles i Calaf es fumigaven els passatgers i les mercaderies. Després, des de la Diputació, es va organitzar l’ajuda a les localitats més afectades.

El còlera va entrar a Catalunya per les Terres de l’Ebre i es va escampar ràpidament en pobles com Freginals, Masdenverge, Ulldecona i el Godall, que va superar el 5% de la mortalitat. A Salomó hi va haver més de sis-cents afectats en una població que no arribava al miler. Segons les dades oficials, hi va haver 20.677 infectats i 7.312 víctimes a tot Catalunya. El còlera va impactar amb més virulència en les dones, que van ser un 56,9% del total de malalts a Catalunya, i un 58,6% de les defuncions.

"El còlera va impactar amb més virulència en les dones, que van ser un 56,9% del total de malalts a Catalunya, i un 58,6% de les defuncions"

Hi estaven més exposades perquè feien les feines domèstiques i, per tant, estaven més en contacte amb l’aigua i el bacil colèric. A més, tenien cura dels malalts. Com que el còlera no s’aturava, el 1885 la Diputació va destinar un fons a "calamitats públiques" i els ajuntaments van crear per primera vegada un servei sanitari permanent. "El metge que es va fer càrrec de l'epidèmia a Súria, Joan Mutjé, recomanava 'apartar les causes que debiliten l'organisme, com l'ús de la venus'", diu Algué. A Espanya hi va haver brots de còlera fins fa poc: un el 1971 i un altre el 1979.

Hi ha hagut moltes altres epidèmies i pandèmies al llarg dels segles. La més famosa va ser la pesta negra del 1348, que es va originar a l'Extrem Orient i es creu que va arribar a tot Europa a través del comerç de les pells de marmota. "Es calcula que va matar un terç de la població mundial i es transmetia a través de les puces de les rates –explica Guerrero–. Va tenir rèpliques posteriors. A Catalunya, en concret, hi va haver una altra epidèmia durant la Guerra dels Segadors, i encara afecta països del Tercer Món".

Hi ha hagut altres malalties que s’han estès ràpidament com la verola, la ràbia, la tuberculosi, la sífilis, el paludisme, la febre groga... "Si hi havia casos de malaltia, els cadàvers s’enterraven amb calç viva i es cremaven els utensilis i la roba dels malalts", assegura Guerrero. De polítiques de prevenció, n’hi ha hagut sempre: "Ja amb la pesta negra el metge Jaume d’Agramunt va publicar el Regiment de preservació de pestilència (1348) i es feien tractats de prevenció per a la població i per a la cort". Però per a aquest metge hi ha moltes malalties silenciades: "La tuberculosi genera deu milions de casos nous cada any i se’n parla poc –alerta–. A més, s’obren nous fronts perquè hi ha més resistència als antibiòtics".

Seguint els rastres de paràsits al subsòl barceloní

L’home del neolític ja escampava malalties. "Els mateixos paràsits humans que es troben a Europa es localitzen en les comunitats prehistòriques d’Amèrica", explica Santi Riera , investigador del SERP de la Universitat de Barcelona. A la Draga, o n es va concentrar una important població entre el 5300 i el 5100 aC, s’hi han trobat paràsits que sobretot es transmetien a través del menjar . A Barcelona se segueix des de fa temps el rastre que van deixar els paràsits als sediments del subsòl per saber per on circulaven les aigües residuals i esbrinar quins eren els camins que seguien els claveguerams des de temps dels romans. Hi ha restes d’ Ascaris, que en casos excepcionals pot derivar en problemes pulmonars; de Trichuris, que pot causar dolors abdominals i diarrea; de Fasciola hepatica, que afecta sobretot els remugants però que també pot ser transmesa als humans; d' Oxyrus equi, que causa danys intestinals, de Trichosomoides i de C yclophyillidea, sobretot prop de la muralla. La concentració més gran, en època romana i medieval és a Sotstinent Navarro, les Glòries, el Baluard del Migdia, i el Born. Les ciutats, donada la proximitat habitacional, són medis especialment favorables a la propagació de paràsits.

La majoria d e malalties es transmetien per falta d’higiene i per la barreja de matèria fecal amb aigua. De fet, l’autèntic esclat de paràsits es va produir sobretot durant els segles XV i XVI, per la proximitat entre les zones de deixalles i d’abastiment d’aigua. "Hem trobat fins a 1.000 ous de paràsits en un gram de sediment, com més concentraci ó humana, més diversi tat de paràsi t s, que són acumulatius, no desapareixen, sinó que se n'hi van sumant", conclou Riera.