'El bailarín', correcte 'biopic' d’un mite de la dansa

Crítica de la pel·lícula de Ralph Fiennes sobre la vida del famós ballarí Rudolf Nuréiev

Director: Ralph Fiennes. Guió: David Hare a partir del llibre de Julie Kavanagh. 127 min. Regne Unit (2018). Amb Olev Ivenko, Ralph Finnes i Adele Exarchopoulos.

Com s’explica en cinema la vida d’un mite? Com es fa un 'biopic'? Si ets prudent i discret t’acusaran d’acadèmic i lineal, quasi de documentalista. Si tires pel dret i construeixes un bon espectacle, si fabules i et prens llibertats, et diran que t’inventes coses, que ets un aprofitat i un pel·liculer. Ralph Fiennes, actor sensible i versàtil i director encara inexpert però amb rampells molt interessants –'Coriolanus'–, s’ha aproximat a la figura immensa de Rudolf Nuréiev per explicar els seus anys de deserció de la URSS i també la seva joventut i formació.

Per fer-ho, s’ha quedat en un terreny equidistant, segurament la millor opció, alternant píndoles d’emoció en el retrat del ballarí i la seva odissea política en plena Guerra Freda, amb un resultat que grinyola una mica en el relat a dos temps. No acaba de filar bé la intenció íntima i la necessitat 'mainstream'. Penses en el Freddie Mercury de 'Bohemian rhapsody' més d’una i de dues vegades al llarg del metratge. Queda clar que aquesta mena de pel·lícules rarament pitjaran a fons l’accelerador. Han d’acontentar tanta gent que tenen el cul llogat ja d’entrada i pocs ulls de poll –històrics i fílmics- trepitjaran. Sent correctes, narrant bé amb bon ofici i proposant espurnes de veritat ja compleixen. És estrany, perquè et quedes raonablement saciat i alhora amb ganes de més.