ARTS ESCÈNIQUES

La crisi fa aflorar el teatre social

Els projectes amb col·lectius sensibles viuen un boom i el sector denuncia precarietat i intrusisme

Utopia, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és la concepció d’un ideal irrealitzable. “Així és com sentim que és el nostre nou projecte de teatre de l’oprimit. És optimista però costarà tirar-lo endavant”, diu Antonio Masegosa. Per això ha decidit posar-li el nom d’Utopia. “Barcelona ha emmascarat durant anys el teatre de l’oprimit amb una etiqueta comercial anomenada teatre social, per por de no generar projectes vendibles. Quan presentes un projecte a un ajuntament queda millor fer servir la paraula social ”, afirma Masegosa, que des de fa 5 anys també dirigeix el programa de teatre social de Pallapupas, una de les companyies més consolidades del territori en aquest sector.

Amb poc temps ha canviat molt el panorama català del teatre social, un gènere de les arts escèniques que utilitza tècniques teatrals per a la visibilització, reflexió i resolució de conflictes socials. “Fins fa poc era una eina molt desconeguda i ara hi ha tanta formació, tanta gent que s’hi vol dedicar, que no hi ha prou mercat per encabir-la -diu Masegosa-. Això provoca que hi hagi molts grups petits que treballen de manera aïllada”. Per això un dels objectius d’Utopia és crear xarxa entre els diversos projectes que es fan en aquest àmbit i així tenir més força.

Dir ‘social’ està en voga

“Hi ha hagut unboom”, diu Anna Caubet, una de les fundadores de la primera escola de teatre social a Catalunya, Forn de Teatre Pa’tothom (2001), que va deixar el 2006 per crear el seu propi projecte, Impactat. “Ha sigut arran de la crisi. Molts artistes han utilitzat l’etiqueta social per aconseguir més subvencions, perquè el món de la cultura està molt malament”, explica.

Eva Vilanova, una de les fundadores de Marabal (2008), una associació de Barcelona que treballa amb l’art com a mitjà creatiu i de creixement personal, social i professional, considera que la crisi també ha fet que hi hagi més necessitat de projectes en aquest àmbit. “Quan hi ha injustícies la gent necessita més que mai comunicar-se i expressar-se, i el teatre és una eina ideal per fer-ho i que dóna veu a tothom”, diu Vilanova, que coincideix a afirmar que també han aparegut més iniciatives perquè la crisi ha posat de moda el concepte social. “Ara queda bé políticament i per això molts artistes amb renom han començat a fer projectes utilitzant la paraula social. Però això no vol dir que ho sigui. Crec que s’hauria de definir on hi ha els límits exactament i no utilitzar aquesta paraula per a tot -diu Vilanova-. Hi ha la tendència a creure que si es dominen les eines artístiques es pot treballar també en l’àmbit social, i no és així. Cal tenir coneixement, formació i tècniques específiques per treballar en aquest sector. També al revés”, diu.

El fet que el teatre social estigui de moda preocupa les persones que treballen en aquest àmbit des de ja fa molt de temps. “Sovint no estem d’acord amb la manera com s’utilitza el nom teatre social, sobretot per part de les administracions. Però, alhora, que ara hi hagi tanta gent que en fa també ha ajudat a donar-lo a conèixer -diu Caubet- i evidentment també estan apareixent projectes molt interessants”. Vilanova considera que aquest canvi també facilita les coses a l’hora de demanar subvencions. “No cal donar tantes explicacions sobre els projectes com abans, ja que ara s’entén més”, diu Vilanova.

Caubet assegura que encara que ara hi hagi més consciència i es cregui més en el teatre com a eina per a la transformació social segueix sent complicat. “Hi ha molts projectes i molt poques subvencions. Hem de treballar el doble que abans per guanyar-nos la vida”, diu Caubet. El seu projecte ha rebut alguna subvenció pública però sobretot se sustenta per una fundació privada, la Fundació La Roda. També és el cas de Marabal.

Contra tots els prejudicis

Que el teatre social és una eina útil només per a les persones amb risc d’exclusió social és una de les idees amb què discrepen Impactat i Marabal. “Abans només fèiem tallers de teatre social en escoles on hi havia grups amb risc d’exclusió. Després vam veure que els joves de les escoles d’aquí també ho necessitaven perquè tenen molts prejudicis”, explica Caubet, que considera que el teatre és una eina molt potent per donar veu a tothom. Un dels grans projectes que han fet a través d’Impactat ha sigut el festival Deslimita’m -que se celebra un cop a l’any en un teatre, normalment a la Sala Barts-, on tots els grups de teatre social amb joves de Barcelona es troben i presenten l’obra que han estat assajant durant el curs: “Ja anem per la vuitena edició i cada vegada funciona millor i hi participen més grups. El teatre és una eina ideal per treballar amb joves perquè els enganxa molt”.

Marabal també participa en aquest festival i fa cursos amb diversos grups de joves. “Un dels tallers que fem nosaltres és en una escola de Sant Gervasi, on els joves són de famílies econòmicament benestants, però tot i així també tenen inquietuds i pressions socials. Són necessitats molt diferents i menys visibles, i precisament a vegades són les que costen més que surtin a la llum -diu Vilanova-. El teatre social és una eina per a tota la societat. Tothom té dret a tenir veu”.

La feina des dels grans teatres

Apropa Cultura és un projecte en què els grans equipaments culturals col·laboren des del 2006 amb el suport de l’Ajuntament i l’Obra Social La Caixa. Va ser L’Auditori qui el va crear, però ara ja hi participen 55 entitats culturals de tot Catalunya (Teatre Nacional i Teatre Lliure, entre d’altres). “El nostre objectiu és acostar la cultura a les persones amb risc d’exclusió que formen part d’entitats socials”, explica Sònia Gainza, directora de l’Apropa Cultura. “D’una banda, venem entrades a un preu molt reduït i, de l’altra, oferim formació artística a educadors socials que hi estiguin interessats”, diu Gainza, que considera que encara queda molt per fer pel que fa a les relacions entre el sector cultural i social. “Volem que els col·lectius socials tinguin el seu espai a les grans entitats culturals de manera normalitzada. Que es deixi de veure com un acte de caritat i que es valorin els seus projectes, perquè n’hi ha de molt interessants”, conclou.

Més continguts de