Crítica de teatre

Puta i màrtir, segons Angélica Liddell

La dramaturga fa una explosiva adaptació de 'La lletra escarlata' al Grec

The scarlet letter

Festival Grec. Teatre Lliure. 2 de juliol del 2020

Excessiva. Com sempre. Com és ella, Angélica Liddell, i com són els seus espectacles. Excessiva fins a fer-nos riure amb un monòleg que crucifica i vilipendia les dones en general i les de més de quaranta anys en particular, i que en l’estrena a França va molestar d’allò més el feminisme radical.

Angélica Liddell explora al Grec la pervivència del puritanisme al segle XXI

The scarlet letter està inspirada en la novel·la de Nathaniel Hawthorne que retratava el puritanisme de la Nova Anglaterra de principis del XVII a través d’una dona adúltera. Però de la història de Hester n'hi ha ben poc, més enllà del nom, del desig que la va portar a la perdició, i de la lletra a d’ adúltera al relat i d' Angélica a l’espectacle. Una creació que és pràcticament un monòleg interior habitat per mascles. La Hester d'Angélica Liddell reivindica la sexualitat lliure malgrat el pes de la culpa i enalteix l’home com a ésser superior a la dona, i per això s’envolta de vuit mascles nus als quals fins i tot llepa la verga.

Si l’original exposava el puritanisme d’una societat reprimida, l’espectacle de Liddell és tot el contrari. Hester viu i pateix fins a morir, però ho fa amb la mateixa llibertat amb què Angélica Liddell afronta els seus espectacles. Una llibertat creativa que refusa qualsevol límit i que fa bellesa del turment tot picant l’ullet al teatre de la crueltat d'Antonin Artaud, amb el qual s’emmiralla. Liddell és una bèstia escènica i els seus monòlegs són, tant pel text com per la interpretació, explosions volcàniques que surten del cor i estripen fins i tot les paraules amb una penetrant i bella poètica personal i intransferible. Una poètica que es reflecteix en tots el elements escènics, que no són pocs, que captiva però que també pot ofegar quan la creadora s’entesta en prolongar la successió de quadres escènics, meravellosament il·luminats sobre una esplèndida banda sonora en la qual trobem l’única escletxa sentimental: una versió d' Il mondo, de Jimmy Fontana. A la fi, quadres escènics que són alhora arcaics i contemporanis, sempre mítics, dins d’una litúrgia parareligiosa de la qual Liddell és tant l'oficiant com l’anyell que cal sacrificar.