'Sordo': Un intent fallit de convertir la postguerra espanyola en 'western'

Crítica de la versió en cinema del còmic homònim sobre un maqui que es queda sord arran d'una explosió

Direcció: Alfonso Cortés-Cavanillas. Guió: Juan Carlos Díaz i Alfonso Cortés-Cavanillas a partir del còmic de David Muñoz i Rayco Pulido. 120 min. Espanya (2019). Amb Asier Etxeandía, Marian Álvarez, Hugo Silva i Imanol Arias.

'Sordo' vol alliberar els relats ambientats durant la postguerra espanyola de l’encarcarament dramàtic, entenent l’època com un marc apte per a diferents registres. En aquest cas, un 'western' ibèric –potser amb la intenció que el conflicte bèl·lic sigui el territori salvatge on es forja la història moderna d’Espanya– protagonitzat per un maqui que s’ha quedat sord després d’una explosió i que tracta de sobreviure tot sol a les muntanyes. La matèria primera d’aquesta història la trobem en el còmic homònim dibuixat per Rayco Pulido i escrit per David Muñoz –coguionista d''El espinazo del diablo'–, una obra gràfica pràcticament muda, respectuosa amb les limitacions acústiques del protagonista i visualitzada amb un expressiu contrast de blancs i negres.

L’adaptació que han realitzat Juan Carlos Díaz i Alfonso Cortés-Cavanillas –en art, La Caña Brothers– no manté aquestes constants d’estil i opta per unes tonalitats polsoses, i només en moments puntuals el disseny de so s’atreveix a acostar-se a la sordesa del personatge interpretat per Asier Etxeandía. No sabem si 'Sordo' hauria resultat plenament satisfactòria si hagués apostat a fons per l’experiència immersiva, però potser això ens hauria estalviat els subratllats de la banda sonora i aquelles línies de diàleg en què els franquistes parlen de caçar “indis” republicans i posen en boca dels actors la pretensió icònica que les imatges no aconsegueixen fer quallar.

Més continguts de