Crítica

'Toy Story 4': Pixar torna a caure dret en el quàdruple salt mortal de les seves joguines existencialistes

Crítica de la nova entrega de les aventures de Woody, Buzz Lightyear i companyia

Direcció: Josh Cooley. Guió: Andrew Stanton i Stephany Folsom. 100 min. Estats Units (2018). Animació.

Quan es va estrenar 'Toy Story' era impossible no pronunciar el qualificatiu de revolucionària, perquè les peripècies de Woody, Buzz Lightyear i la resta de ninots que cobraven vida a la pantalla quan els humans no els miraven van servir per presentar en societat l’animació infogràfica. Avui, passat gairebé un quart de segle, pocs destacaran la tècnica de 'Toy Story 4'. D’una banda, el triomf de Pixar ha convertit en norma la proesa digital i, d’una altra, el refinament de la tecnologia no l’ha fet més espectacular, però ha servit perquè la superfície dels píxels es torni rugosa i repliqui amb més precisió les imperfeccions i irregularitats del nostre entorn. Del que sí que aniran plenes les ressenyes, segurament, serà de reflexions sobre la malenconia, el crepuscle dels herois i el sentit de l’existència, potser perquè hi ha poques coses al món que indiquin el pas del temps de manera tan eloqüent com les joguines; tòtems domèstics que deixen constància d’un passat íntim, mentre ens observen des del racó polsegós de l’habitació.

Sembla particularment adequat, doncs, que la saga de 'Toy Story' hagi ajudat una generació d’espectadors a comprendre com ha canviat la seva mirada amb els anys. Aquest procés ja es va fer palès en l’anterior entrega, oferint un sentit de cloenda que 'a priori' feia innecessària l’aparició d’una nova seqüela. La cosa interessant, amb tot, és que si 'Toy Story 3' parlava de la relació que establim amb les joguines (i, per extensió, amb els personatges creats per John Lasseter) i de com resulta inevitable deixar-les enrere, el quart volum se centra en la mirada anhelant que els objectes posen damunt nostre: el fins ara intocable xèrif Woody es manté obstinadament lleial a una nena que l’ha substituït per un treball manual fet amb una forquilla de plàstic i un filferro, que cobra vida desbordat per l’angoixa de ser alguna cosa més que “brossa”. També s’incorporen al relat algunes joguines perdudes o abandonades, encapçalades per una nina 'vintage', tan tràgica com inquietant, que espera des de fa dècades algú que hi vulgui jugar. La recerca –gairebé pirandelliana– d’un sentit de pertinença en l’imaginari lúdic d’un infant pot semblar penosa, però el film esquiva aquella “mort immensa de la joguina al fons d’un riu” que cantaven Mishima gràcies a la irrefrenable i joiosa atracció pel gag i l’aventura que sempre ha caracteritzat la franquícia (de nou, trobem equívocs i escapades a l’exterior que, vistes a escala, resulten proeses èpiques). I, en aquesta ocasió, l’acció queda personificada en la pastora Bo Peep, personatge fins ara accessori en el món de les joguines que es contagia dels actuals vents d’empoderament per emancipar-se i demostrar que no és necessari dependre de ningú per donar sentit al joc.

Més continguts de