Crítica

'La banda', retrat a mig gas de la joventut valenciana

Crítica del debut de Roberto Bueso, entre la comèdia romàntica i el retrat generacional agredolç

En una escena d'aquesta 'opera prima' el protagonista veu 'Los chicos', de Marco Ferreri, film emmarcat en la renovació realista del cinema espanyol dels cinquanta. 'La banda' narra, com 'Los chicos', la història de quatre amics buscant el seu camí en aquest moment incert entre la joventut i l'edat adulta. Com altres cineastes del període, Ferreri sempre s'ho feia venir bé perquè la realitat –la d'una Espanya grisa que asfixiava qualsevol esperança– acabés colant-se entre les esquerdes del costumisme o l'humor grotesc. Roberto Bueso, per contra, porta a terme un malenconiós retrat generacional que està ancorat en un lloc –un poble valencià– i un temps –l'Espanya postcrisi– molt específics, però que té una relació merament epidèrmica amb la realitat. El film està farcit de detalls que qualsevol que s'hagi criat en un poble valencià reconeixerà –el musical accent del parlar, l'arròs dels diumenges menjat directament de la paella, el 'botellón', la banda municipal– però la sensació final és que la història, molt convencional, podria haver passat en qualsevol lloc. En la seva inconcreció, en el seu afany de construir un relat que sigui alhora universal i específic –alhora comèdia romàntica i retrat agredolç d'una joventut l'horitzó de la qual no va més enllà del terme municipal del seu poble– 'La banda' perd el compàs de la melodia que està tocant.