'Todo pasa en Tel Aviv': Una comèdia explosiva sobre el conflicte àrab-israelià

'Todo pasa en Tel Aviv'

(3 estrelles)

Direcció: Sameh Zoabi. Guió: Dan Kleinman i Sameh Zoabi. 100 min. Luxemburg, Bèlgica, Israel i França (2018). Amb Kais Nashif, Yaniv Biton i Lubna Azaval. Estrena en sales el 3 de juliol.

En un dels capítols del llibre Una risa nueva, Jordi Costa recollia el fragment d'un monòleg de Sarah Silverman del 2005: "Ser el primer és important. Si els d'American Airlines fossin llestos, el seu eslògan a partir d'ara hauria de ser: American Airlines, els primers a impactar contra les Torres". Havien passat només quatre anys des de l’11-S, distància suficient –almenys per a Silverman– per posar en pràctica la famosa màxima popularitzada per còmics com Carol Burnett o Woody Allen: "L'humor és tragèdia més temps".

A Todo pasa en Tel Aviv, el cineasta palestí Sameh Zoabi utilitza la comèdia, així com la retòrica voluntàriament artificial i excessiva del fulletó, per parlar d'un tema tan seriós com el conflicte àrab-israelià. La distància temporal és la seva aliada: Arde Tel Aviv, el serial televisiu que apareix a l'interior de la pel·lícula, està ambientat el 1967, poc abans de la Guerra dels Sis Dies, un esdeveniment traumàtic per als països àrabs de la regió que va finalitzar amb la conquesta israeliana de gran part del territori. Zoabi explica algunes tragèdies del present –l'ocupació, els humiliants punts de control israelians que els ciutadans palestins han de travessar cada dia– intercalant-les amb un artefacte de ficció dins del mateix film que, amb els seus clixés de novel·la rosa i decorats de cartró pedra, permet llançar una visió paròdica i catàrtica a un passat terrible marcat per aquest conflicte bèl·lic que va influir decisivament en la configuració actual de Palestina.

Es pot acusar Zoabi d'una certa tebiesa en aquesta revisió crítica del passat: el serial que escriu el protagonista (un carismàtic Kais Nashif) arrasa tant entre el públic palestí com entre l'israelià, de manera que el voluntarista discurs del film es decanta cap a una celebració del que ens uneix –la ficció, teixida amb les passions més fonamentals: el romanç, la venjança– en comptes del que ens separa. Dos elements doten d'interès addicional aquesta comèdia, que malgrat tot no renuncia a apuntar alguns dels aspectes més lúgubres de la situació del poble palestí: en primer lloc, la reivindicació festiva del paper fonamental de la menystinguda cultura popular –manifestacions associades gairebé sempre al públic femení com el fulletó o la literatura rosa– en la construcció d'una memòria o identitat col·lectives, i en segon lloc una mirada intuïtiva, atenta als detalls –aquesta passió de l'oficial israelià per l'hummus "de veritat"– que recorda la perspicaç i sardònica aproximació d'altres col·lectius oprimits (el famós humor jueu, curiosament) a la realitat que els envolta. Una manera de transformar les desgràcies personals en or còmic i el riure en resistència.