Crítica de sèries
Cultura 08/09/2021

'El reino': per què totes les Esglésies s'han tornat de dretes?

La minisèrie argentina de Netflix plasma la infiltració de l'evangelisme en el poder polític a Llatinoamèrica

3 min
L'actor argentí Diego Peretti, protagonista de la sèrie 'El reino'

'El reino'

Marcelo Piñeyro i Claudia Piñeiro per a Netflix. En emissió a Netflix

A El ferrocarril subterrani, la novel·la de Colson Whitehead convertida en sèrie per Barry Jenkins, es recorda el paper clau que van tenir metodistes i quàquers, entre d'altres, en l'organització d'aquesta xarxa clandestina d'ajuda als esclaus fugitius. Sobretot durant la primera meitat del segle XIX, moltes Esglésies protestants del nord dels Estats Units lluitaven per l'abolició de l'esclavisme, per la igualtat entre dones i homes i pels drets laborals dels treballadors. Aquesta militància a favor del progrés per part de sectors significatius de l'evangelisme ha anat mutant al llarg d'un segle fins a desembocar en l'alineació actual amb postures fonamentalistes que propaguen l'homofòbia, el masclisme i les doctrines neoliberals. Per què s'han tornat de dretes la majoria d'Esglésies?

El reino no respon del tot a aquesta pregunta, però sí que ressegueix la infiltració de l'evangelisme en la política contemporània a Llatinoamèrica. Malgrat que aquests grups protestants no tenen a l'Argentina el poder que han demostrat al Brasil o Colòmbia, la sèrie projecta un escenari que es podria reproduir aviat tot emmirallant-se en el que ha passat als països veïns. Aquí un pastor evangèlic molt popular, l'Emilio (Diego Peretti), es postula com a vicepresident del país. Quan assassinen davant dels seus nassos el company de candidatura que aspirava a president, ell esdevé la persona amb més punts per substituir-lo.

El reino és una creació de Marcelo Piñeyro, director de films com Plata quemada i Kamchatka, i l'escriptora Claudia Piñeiro. La producció s'emmarca dins del model de l'anomenada "televisió de prestigi", en què es transmeten característiques que s'associen a la qualitat encara que l'obra deixi un pòsit final d’insatisfacció. Ens trobem davant d'una proposta avalada per un equip tècnic i artístic de primer nivell que pren com a referències altres sèries de culte al voltant del poder, les famílies i la política com House of cards i Succession. El reino remena amb coneixement de causa els ressorts dramàtics habituals en aquest gènere: tenim l'home carismàtic amb una esposa, Elena (Mercedes Morán), que fa anar els fils més del que sembla; el "bastard", Julio (Chino Darín), amb un reconeixement més gran que els fills de sang; la fiscal, Roberta (Nancy Dupláa), que intenta descobrir la veritat peti qui peti, i diversos misteris que mantenen la tensió al llarg de tota la trama.

L'obertura del quart episodi remet al cinema dels noranta de Martin Scorsese o Quentin Tarantino a partir d'un muntatge dinàmic en pantalla partida sobre el qual sona Jesus Christ Superstar. Amb aquest pròleg, els creadors de la sèrie deixen clara la naturalesa de l'Església d'El reino com a organització mafiosa que treu rèdits de la nova concepció de la religiositat com a espectacle de masses. En l'arrencada de l'episodi 6, d'altra banda, ressegueixen la trajectòria d'un altre personatge amb poder a l'ombra, Osorio (Joaquín Furriel), que serveix els interessos dels Estats Units, una potència dedicada ja des de la Guerra Freda a introduir a Llatinoamèrica aquest evangelisme fonamentalista per contrarestar el posicionament combatiu, antiimperialista i d'esquerres de cert catolicisme de base. El reino no aprofundeix gaire més en aquest aspecte, però almenys apunta dos temes interessants que contrasten amb l'esquematisme de fórmula de la sèrie: la devoció amb què alguns fidels s'entreguen a la religió en entorns en què ha sigut el seu únic salvavides, i la possibilitat, enmig de tant cinisme, de l'existència d'un ésser miraculós.

stats