Música

Manel desplega tota la força expressiva al Teatre Grec

El quartet barceloní triomfa en el primer concert després de quatre mesos d'inactivitat

Manel

Teatre Grec. 7 de juliol del 2020

"El 7 de març vam fer l’últim concert a Cornellà de Llobregat. Fins avui no havíem pujat a un escenari. Aquesta és la nostra història, vosaltres teniu la vostra", va explicar el cantant de Manel, Guillem Gisbert, al Teatre Grec de Barcelona, adreçant-se a les 800 persones que havien exhaurit les entrades. Gisbert també va recordar una altra història, la de tots "els músics, festivals, teatres i tècnics que ho estan passant malament". I amb bon criteri va dir que el concert no pretenia ser una catarsi, sinó una oportunitat per abstraure’s almenys durant un parell d’hores. Com canten a Tubs de ventilació: "alguns assumptes no els arreglaré cantant". En temps de serrar les dents, és bo ser-ne conscient i tractar la gent com a adulta i fugint de l’optimisme màgic que està pervertint el sentit de l’esperança.

Abstraure’s no és fàcil, perquè el context és aclaparador: l’entrada al recinte té uns horaris esglaonadament estrictes; cada espectador està aïllat al seu seient, separat d’altres espectadors igualment aïllats; on abans hi havia d’haver més seients l’organització del Festival Grec ha col·locat una mena d’heura de plàstic per camuflar la violència de la pedra nua. Entre el públic no són majoria, però n’hi ha que porten la mascareta posada, tot i que fins aquesta nit del 7 de juliol cap govern no ha decretat l’obligatorietat de dur-la a l’aire lliure si es pot garantir la distància profilàctica, com és el cas. Tanmateix, preval un pacte implícit: ningú et recriminarà que no portis la mascareta i ningú et dirà que no cal que la duguis. Ètica i estètica de la pandèmia.

Abstraure’s no és fàcil i tanmateix els Manel ho aconsegueixen, i fins i tot empenyen la gent cap a una mena de catarsi, cap un alliberament que és un espolsar-se l’ombra de l’angoixa. Va passar en el bis final, quan bona part del públic es va aixecar per gaudir com cal de les cançons Boomerang i Benvolgut. L’ovació final, amb els quatre músics saludant repetidament, va ser un diàleg de gestos d’agraïment que anava més enllà del concert. Una actuació, per cert, que va començar amb música d’Ennio Morricone sonant per la megafonia del Grec: era totalment pertinent homenatjar el compositor romà mort dilluns.

Amb ganes i respecte

El concert en si, la part musical i escènica, va reconfirmar el que el quartet barceloní ja estava demostrant en la gira estroncada pel coronavirus. Una primavera sense concerts de Manel ni clàssiques ciclistes a Flandes és menys primavera, però el grup en cap moment va transmetre la sensació d’haver estat inactiu tot aquest temps. De fet, està passant en tots els concerts de la represa, que els músics els estan entomant amb tantes ganes com respecte pel públic. Cal agrair aquesta bona predisposició. Amb la qualitat de so que no van tenir al novembre al Poble Espanyol, l’alè electrònic del disc Per la bona gent (2019) és el color de fons del directe i tenyeix també peces antigues com Captatio benevolentiae, La cançó del soldadet i Ai, Dolors, inserides en un repertori molt ben travat i que dona més rellevància a la, diguem-ne, part fosca de Manel, la de les reflexions sobre la naturalesa del mal. Guillem Gisbert està marcant més que mai un perfil escènic inquietant, i per això mateix molt interessant. La llum el manté en la penombra quan mou el cos de manera fins i tot grotesca, com si mirés de convertir-se en el doble diabòlic de David Byrne. La contorsió davant el micròfon mentre canta Teresa Rampell és la cosa menys sexi del món, però resulta magnètica, el riure maliciós a Jo competeixo busca la mirada final d’Anthony Perkins a la pel·lícula Psicosi, la insistència dels saltironets de follet maligne a Boomerang són el malson d’una nit d’estiu... I la banda hi participa en la coreografia de Boy band, amb un joc de llums sorprenent i uns moviments robòtics entre ridículs i tèrbols. Hi ha detalls musicals que reforcen aquesta foscor, com les guitarres emprenyades de Les cosines i l’ambientació electrònica d’ Amb un ram de clamídies. Tot plegat segueix enlairant la proposta artística del grup, i evidencia una altra realitat: quan el so acompanya, es pot percebre que Gisbert canta millor que mai, amb més profunditat expressiva, com demostra conduint sense efectisme el lament de Les estrelles.

Abstraure’s no és fàcil, també perquè la pandèmia resignifica versos. "Vaig derrotar-ne molts abans millors que vosaltres!", canta Gisbert a Jo competeixo, i pots imaginar-te’l plantat davant del virus, desafiant-lo. Però a Els entusiasmats admet que "l’enemic és molt llest i ens supera en recursos i en nombre, sap què vol i ho aconsegueix", i el veus impotent davant una segona onada. En fi, com d’estranys estan sent els concerts de la represa. "Cuideu-vos", va dir Gisbert en el comiat. Va d'això.