El cronista íntim de la Nova York bohèmia

BarcelonaEl fotògraf nord-americà Peter Hujar (1934-1987) era una persona complexa. “Conèixer-lo no era difícil. Sembla que tothom a l’East Village el coneixia de vista o en algun moment s’havia assegut a la taula blava de la cuina del seu loft del carrer Dotze -afirma el conservador i comissari Joel Smith-. Tot i això, Hujar era difícil de conèixer amb profunditat, de convèncer o de dissuadir. Difícil de salvar de la seva solitud, d’eufòries passatgeres, de l’autoflagel·lació, el fatalisme, la ràbia”. La Fundació Mapfre ha presentat l’exposició més ambiciosa que s’ha dedicat mai al fotògraf. Titulada Peter Hujar: a la velocitat de la vida, inclou 160 fotografies, la majoria de les quals provenen de la Morgan Library de Nova York, de la qual Joel Smith és el conservador de fotografia.

Peter Hujar és conegut sobretot per ser un retratista des de dins de la vida bohèmia del Downtown novaiorquès des dels anys 60 fins als 80: va immortalitzar figures del món literari, la dansa, la música, el cinema i l’art com Susan Sontag, John Waters, John Cage, William S. Burroughs, Paul Thek, Bob Wilson, Philip Glass; i també drag-queens i personatges desconeguts. També era un símbol de la lluita pels drets homosexuals i de l’esclat de la pandèmia de la sida, que se’l va emportar prematurament quan tenia només 53 anys. “Faig fotografies simples i directes de gent i temes complexos i difícils -va dir Hujar-. El meu treball prové de la meva vida. Per a mi -subratllava-, la gent que fotografio no són freaks”.

Una de les virtuts de la mostra és que reflecteix la complexitat de l’obra de Hujar. “El fet de no tenir èxit comercial el va alliberar d’especialitzar-se i va poder explorar tots els vessants de la fotografia”, explica Smith. En aquest sentit, també es poden veure imatges de gratacels de Manhattan, cases en ruïnes, solars abandonats dels voltants de Nova York i les ciutats de la rodalia. També un bodegó, gairebé com si fos un Tàpies, protagonitzat per una manta damunt una cadira.

L’ocàs d’una forma de vida

“Hujar representa l’últim moment en què va ser possible viure a Nova York com a artista sense diners”, explica Smith. L’artista comptava amb un grup de col·leccionistes i també va fer treballs alimentaris de fotografia de moda i publicitària. Així i tot, quan va morir a penes tenia diners. Hujar era considerat un revelador extraordinari, i només cap al final de la seva vida va deixar que una altra persona fes aquesta tasca: un amic seu va fer el tiratge del retrat d’un gos per vendre’l i poder pagar el metge.

Per al comissari, la mirada de Peter Hujar té tres pilars fonamentals: “El primer és la intimitat. Passava moltes hores amb els models dels seus retrats i podia disparar 20 rodets durant hores per fer un únic retrat. L’objectiu de totes aquestes hores, que sovint passaven en silenci, era extreure el comportament natural de la persona”, diu Smith. Els altres dos trets destacats de la poètica de Peter Hujar aprofundeixen en aquesta proximitat amb el model: “El segon és l’absència de vergonya. Sovint feia els retrats del cos dels models, no dels rostres. Va tractar d’una manera diferent el tema del nu, que sempre ha estat present en la història de la fotografia. Feia servir el nu com un retratisme psicològic, en el qual el cos és el reflex de la vida d’un mateix”, explica el comissari. Per acabar, Hujar volia treure a la llum el que fa singular el caràcter del model, tan si és una persona del seu entorn com si és un animal o una casa en ruïnes. “Li interessava entendre el personatge no com un arquetip sinó com un ésser original i únic”.

Les obres no estan exposades seguint un ordre cronològic -“A Hujar no li hauria agradat”, diu Smith- sinó per temes o motius formals comuns entre diferents treballs. “Hem volgut que l’exposició tingui el caràcter d’una retrospectiva i, alhora, el d’una exposició d’un artista viu en una galeria, on té la possibilitat de presentar la seva pròpia obra”. Als Estats Units la figura de Peter Hujar és coneguda sobretot en els cercles fotogràfics, però va guanyant adeptes entre els més joves pel caràcter de dietari de la seva obra. Amb dos grans noms molt més coneguts de la seva època, Robert Mapplethorpe i Nan Goldin, Hujar hi va tenir relacions oposades: “Considerava Mapplethorpe un arribista i creia que en els seus retrats se centrava més en l’efectisme i el sensacionalisme. En canvi, respectava molt Nan Goldin. Deia que ell encarnava el final d’una etapa de la fotografia, i ella, l’inici d’una de nova”, conclou Smith.