'Estiu 1993': El delicat art de dirigir nens al cinema

Carla Simón explica la seva feina amb Paula Robles i Laia Artigas a ‘Estiu 1993’, el film més premiat de l’any

“T’has tornat boja? ¿Com vols fer una pel·lícula amb una nena de sis anys i una de quatre?”, va dir-li a Carla Simón la directora de càsting del seu primer film, Estiu 1993. Simón assumia un gran risc donant el protagonisme del seu debut a dues nenes tan petites, però era la història que necessitava explicar. I la jugada va sortir-li rodona: abans d’estrenar-se -divendres arriba als cinemes-, la pel·lícula ja s’ha guanyat a pols l’etiqueta de film de l’any. Tot el que l’envolta és inaudit: l’entusiasme del públic, les crítiques apassionades i els premis que acumula ( millor opera prima de la Berlinale, premi del públic i millor direcció del Bafici de Buenos Aires, Bisnaga d’Or de Màlaga, millor film de l’Ecrans Junior de Canes, etc.).

El film evoca l’estiu en què, just perdre la seva mare, malalta de sida, la directora se’n va anar a viure amb els seus oncles i va aprendre a estimar una nova família i a deixar-se sentir la tristor. Un relat colpidor i sensible que té el seu gran actiu en l’actuació de les dues nenes, Laia Artigas i Paula Robles, que emanen una veritat que el cinema assoleix en poques ocasions. Però ¿com s’ho ha fet Simón per extreure actuacions tan vives i creïbles? “No ho sé -confessa la directora-. Potser perquè sempre he treballat amb nens i als 15 anys ja feia de monitora de casals d’estiu, que d’alguna manera s’assembla a dirigir-los, ja que estàs tota el temps organitzant jocs i guiant els nens. Però segurament és perquè la meva història personal m’ha fet tenir una sensibilitat especial amb ells, i m’agrada fixar-m’hi, parlar-hi i saber com se senten”.

El càsting, determinant

Simón ja havia dirigit nens en un curt - Lipstick -que va rodar a Anglaterra mentre estudiava a la London Film School. “Un professor em va dir que si els nens es creien la història l’espectador també se la creuria -recorda-. I com que el guió de Lipstick era una mica obert, vaig reescriure’l a la mida dels actors que tenia”. A Estiu 1993, però, la història i els personatges estaven molt tancats, així que el procés va ser l’invers: trobar nens que encaixessin en el guió. “La clau és que fossin ells mateixos”, subratlla. El càsting, per tant, era determinant, l’elecció en què Simón s’ho jugava tot. “ Jo no volia nenes d’agència. No havien de tenir experiència, perquè treballaríem a partir d’improvisacions, no de guió”. Mireia Juárez, la directora de càsting que la titllava de boja, va passar-li vídeos de les primeres candidates. “Jo em fixava més en les que s’assemblaven físicament a mi, però la Mireia no hi donava importància. I ella tenia raó, la semblança no era important”, admet.

Feta la primera tria, Simón va començar a veure nenes i a improvisar escenes quotidianes. En una havien de negar-se a anar al metge i, si no es resistien prou, les descartava. Per interpretar la Frida no volia una nena dòcil i bona, sinó una nena amb caràcter i un punt difícil. Quan ja pensava que no la trobava va veure la Laia. “Vaig pensar: «És ella». I es va confirmar quan la vam ajuntar amb la Paula. Entre elles hi havia una energia estranya, tant es podien estimar com odiar. I tot i que era un gran risc gestionar aquesta química, era el que buscava”. Durant el procés, la directora es va haver de treure del cap algunes idees romàntiques. “Sempre es diu que el director s’ha d’enamorar de l’actor. Doncs bé, no necessàriament. Potser la Laia no és la filla que voldria tenir, però la relació ambivalent que teníem ella i jo funcionava. Tot i que no és evident en el seu físic, la Laia té una part dura. Em posava a prova i buscava els meus límits. Però amb ella i la Paula em veia fent la pel·lícula”, diu.

Construint una família

Un cop tancat el càsting principal, que també va incloure David Verdaguer i Bruna Cusí en el paper dels oncles, calia preparar el rodatge. I, com li havia dit el professor, per fer veure que tots eren una família les nenes s’ho havien de creure. Durant dos mesos, van quedar els caps de setmana i algunes tardes a casa de Simón per assajar, però sense guió. “Es tractava de crear relacions i complicitat fent coses quotidianes, així que vam aprofitar per fer el que passa abans de la pel·lícula -explica-. Fer veure que anàvem a l’hospital a veure la mare, quedar a casa dels oncles perquè la mare estava malalta... Una vegada que la Paula estava amb el David i la Bruna jugant, vam fer veure que trucaven i li explicaven al David que la seva germana tenia la sida. La Paula no entenia res, però va notar perfectament que l’energia canviava radicalment i es va posar plorar. Té una intuïció brutal”. Simón, que ho enregistrava tot per acostumar les nenes a la càmera, va interpretar algun cop la seva pròpia mare. L’escena del film en què la Frida es maquilla i juga amb la seva cosina a ser la seva mare és, en realitat, Artigas imitant la representació de Simón.

La preparació es va completar amb dues setmanes d’assajos a les localitzacions reals de la Garrotxa, ja amb algun tècnic i la coach, Laura Tejada, que va donar un cop de mà a Simón i va protegir les nenes de les tensions inherents de fer una pel·lícula. Irònicament, va ser una nena la que va provocar el primer problema del rodatge. “El primer dia va ser molt heavy -recorda-. La Laia va descobrir el poder que tenia: si volia una aigua, tot es parava per buscar-li una aigua. Vaig haver de parlar amb ella. Li vaig explicar que si no volia fer la pel·lícula no passava res, que ja trucaria a una altra nena. Però que si la feia, havia de canviar d’actitud, que per a mi no era un joc, sinó la meva història. I ella va reaccionar. Me la vaig jugar i va sortir bé”.

Jugar i interpretar

Rodant les escenes, Simón donava a les nenes moltes indicacions que després s’eliminaven en postproducció. “Ho vaig veure al documental sobre el rodatge de Ponette [film de Jacques Doillon del 1996], en què el director anava dient frases i la nena les repetia tal qual. Jo prefereixo que les diguin a la seva manera, així que sempre deia «Ara digues que...»”. Les jornades de rodatges eren curtes, de sis o set hores, el màxim que es pot treballar amb menors, però les nenes s’ho passaven bé. “L a Paula té una memòria prodigiosa per a la seva edat i la Laia es va anar acostumant a ser dirigida. En anglès, jugar i actuar són la mateixa paraula. Doncs bé, per a les nenes també. I no confonien ficció i realitat. En lloc d’utilitzar els seus noms reals vam preferir crear un món paral·lel, separar la mama de mentida de la de veritat. Parlant d’un tema tan delicat com la mort, era millor”.

Un any després, les nenes ja no recorden gaires coses del rodatge. Els jocs de màgia que els feia David Verdaguer, la cançó de Bom Bom Chip que es va aprendre la Paula en una escena, la por que va passar quan va fer veure que s’ofegava... El vincle que van forjar amb Simón és evident durant la sessió de fotos que van fer per a aquest article. Han vist la pel·lícula tres vegades i els agrada, tot i que hi ha coses que no entenen, com les llàgrimes de la Frida al final. De gran, la Laia vol ser “actriu, cantant i advocada”; i la Paula “actriu i monitora de zumba”. Els encantaria fer una altra pel·lícula amb la Carla (“Però no a les vacances”, diu la Laia). I la directora també repetiria: “És increïble com els nens transformen el to d’una pel·lícula i fins i tot el dels actors adults”.

Tres pel·lícules sobre nens que són referents d’‘Estiu 1993’

‘Ponette’

Jacques Doillon va explorar el 1996 la desolació d’una nena de quatre anys (Victoire Thivisol, increïble) que no entén ni accepta la mort de la seva mare. El documental sobre el rodatge va ser una ajuda per a Simón a l’hora de dirigir Estiu 1993.

‘El país de les meravelles’

En el seu segon llarg, la italiana Alice Rohrwacher explora amb una rara sensibilitat l’univers fràgil d’una família d’apicultors, l’adeu a la innocència i els conflictes generacionals. “Hi ha alguna cosa molt viva en el seu to que m’encanta”, explica Simón.

‘Little fugitive’

Precedent nord-americà de la Nouvelle Vague, el film del 1953 captura amb un estil documental i viu l’odissea d’un nen petit que vaga sol tot un dia per un parc d’atraccions. “És brutal i el nen és increïble, va ser una revolució al seu temps”, diu Simón.

Més continguts de