Cultura 28/02/2021

Els 80 més festius i esbojarrats reclamen el seu lloc

Tornen els dissenys del grup Memphis i els edificis capriciosos i acolorits

7 min
Els dissenyadors del grup Memphis al llit 'Masanori', de Umeda Tawaraya
Disponible en:

BarcelonaPer a l’arquitecte i dissenyador italià Ettore Sottsass (1917-2007), un dels noms fonamentals del segle XX, la funcionalitat d’un moble era secundària. Deia que era “la bellesa” el que podia salvar l’home, i en un dels seus escrits reclamava que els dissenys fossin emocionants i festius amb un dilema: la gent què prefereix, fer una feina funcionarial assegut en una cadira de tub metàl·lic, esperant avorrit que arribi l’hora de plegar, o esperar la parella assegut damunt una pedra mentre el sol es pon en una platja? La pedra no és còmoda, però la bellesa de l’escenari i el desig són innegables, com passa amb els mobles que Sottsass va dissenyar amb el grup Memphis, al qual el Vitra Design Museum alemany dedica una gran exposició amb motiu del seu 40è aniversari titulada 40 anys de kitsch i elegància.

L’exposició inclou, a més d'esbossos, dibuixos i fotografies, una selecció de mobles del grup, que s’han convertit al llarg dels anys en “escultures esbojarrades”, com diu el director del museu, Mateo Kries. Entre ells destaquen algunes de les peces mítiques de Sottsas, com el moble Casablanca, i la cadira First d’un altre dels integrants del grup, Michele de Lucchi. El museu ha hagut de tancar per les restriccions del covid, però un cop obri l'exposició es podrà visitar fins al 23 de gener del 2022.

Uns dissenys revolucionaris i desenfadat

Sobre els objectes de Sottsass i del grup Memphis, el director creatiu de l’estudi barceloní Does Work, Saúl Baeza, diu que encara se'n troba a faltar el seu caràcter “desenfadat”. “En els moviments posteriors s’ha trobat a faltar la relació tant directa que hi ha entre la funció dels objectes i el context social i polític”, explica Baeza, i subratlla que tant els dissenyadors més ortodoxos com els més experimentals coincideixen en dir que són objectes de “molt valor” però què el grup Memphis va ser “un moviment molt revolucionari” que no s’ha tornat a igualar. “Va ser l’últim”, subratlla el dissenyador Ramon Úbeda, per a qui Memphis és “immortal”. “Les peces originals del grup són obres d’art que no perdran valor –explica Úbeda–. Els fundadors formaven un equip increïble, liderat per un personatge irrepetible que és Sottsass. Aquell esperit irreverent, aquella manera de capgirar les tendències de l'època, és part de la història. Tampoc és tan fàcil reunir personatges d’aquest nivell”.

Saúl Baeza també recorda la relació que Sottsass, que va fundar el grup Memphis quan ja tenia uns 60 anys, va tenir amb Barcelona: l’antic Centre d’Art Santa Mònica li va dedicar l’any 1993 una exposició dins la Primavera del Disseny titulada La darrera oportunitat d’esser avantguarda. En origen, la mostra havia de ser un repàs de la seva trajectòria, però al final més de la meitat de les peces van ser noves. Sottsas va cedir algunes de les peces a la Generalitat, que després les va donar al FAD, que al seu torn les va treure a la venda el 2019 a la galeria Dada-Objet perquè no les podia mantenir. El Museu del Disseny va descartar quedar-se-les perquè les seves col·leccions no són internacionals. 

Un dels mobles que Ettore Sottssas va crear amb motiu de l'exposició que el Centre d'Art Santa Mònica li va dedicar el 1993.
Ettore Sottssas va dissenyar diversos mobles amb motiu de l'exposició que el Centre d'Art Santa Mònica li va dedicar el 1993.

El nom de grup està inspirat en la cançó de Bob Dylan Stuck inside of mobile with the Memphis blues again, perquè va sonar durant la primera reunió dels seus integrants. El grup va fer un salt endavant l’any després de néixer quan el modista Karl Lagerfeld va moblar el seu apartament de Montecarlo amb les peces més recents del grup, tot i que les va vendre en una subhasta el 1991. “Memphis, com la moda, funciona en l’entramat de la contemporaneïtat”, explica Barbara Radice, una de les fundadores del grup i viuda d’Ettore Sottsas, en un dels seus estudis sobre Memphis publicat als anys 80. “I la contemporaneïtat vol dir ordinadors, electrònica, videojocs, còmics de ciència-ficció, Blade Runner, naus espacials, biogenètica, míssils làser, una nova consciència del cos, dietes i banquets exòtics, exercici de masses i el turisme”, afegeix. Com diu Radice, les peces de Memphis són innovadores sobretot per l’ús de plàstic laminat. “Això a molta gent li va semblar un tema secundari, una qüestió d’esnobisme, una broma fàcil, sense pensar que el problema dels materials en el disseny ho és tot tret de marginal o incididental”. També va ser trencador fent servir materials industrials com vidres tintats, plaques de metall amb diferents textures, pintures industrials, tubs de neó, fibra de vidre i bombetes de colors. I perquè els va barrejar amb altres de nobles com el marbre, o perquè va manipular tant els materials fins que eren irreconeixibles. “Per als dissenyadors de Memphis, el problema de la veritat i l’autenticitat, i viceversa, el problema de la falsificació, no existeix. El que importa és la imatge, el disseny, el producte final, la força figurativa, la comunicació”, recorda Radice. Els dissenys de Memphis també van ser trencadors pels motius decoratius i perquè van introduir els colors en el mobiliari. 

Un altre del vincles de Memphis amb Barcelona és que van encarregar una peça a Xavier Marsical després de veure la seva exposició conjunta amb Pepe Cortés a la Sala Vinçon Muebles amorales l’any 1981. Mariscal, que encara recorda com els dissenys del grup van ser una alenada d’aire fresc en aquell moment, va dissenyar un carret de begudes que encara es comercialitza.

Aquell mateix any, com també recorda el dissenyador Ramón Úbeda, Camper va encarregar la seva primera botiga a Barcelona, que estava al carrer Muntaner, a Ferran Amat, que va involucrar Mariscal per fer el terra, el grafista Carlos Rolando per fer els cartells, Michele De Lucchi (un altre dels gran noms de Memphis) per fer el mostrador i la grafista Nathalie Du Pasquier, també del grup, per dissenyar dues capses de sabates. 

Reconstrucció del mostrador de Michele De Lucchi per a la primera botiga de Camper a Barcelona.
Les dues capses de sabates que Nathalie Du Pasquier, una de les integrants del grup Memphis, va dissenyar per a la marca Camper.

Un Partenó amb personatges de Disney

Team Disney Building, Burbank, Califòrnia, EUA, 1986.

“Tot torna, és la llei del pèndol”, afirma l’arquitecte Juli Capella, que va ser el director de la Primavera del Disseny el 1993. “Després de la contenció minimalista arriba la disbauxa, i a l’inrevés –explica–. A cada generació ens agrada revisitar el que vam viure amb més emoció i radicalitat, i fa ja uns anys que toquen els 80. Però també perquè van representar frescor i alegria, coses que ara ens falten". Per això, l’exposició del grup Memphis es pot emmarcar dins una atenció renovada per l’arquitectura i el disseny postmoderns que també es troba en la retrospectiva que el museu MAXXI de Roma dedica a Aldo Rossi, el primer arquitecte italià que va guanyar el premi Pritzker i pioner de la figura de l’arquitecte estrella, i en el llibre de l’editorial Phaidon Less is a bore [Menys és un avorriment], un títol que renega del conegut lema defensor del minimalisme que va proclamar Mies van der Rohe: "Menys és més". 

Moore House, Austin, Texas, EUA, 1984.

L'arquitectura brutalista s'ha popularitzat en els últims anys, tenint en compte els seus aspectes polítics i socials, i, en canvi, els edificis postmoderns més acolorits encara evoquen "l'individualisme i la política" dels anys 80, sobretot el neoliberalisme, com explica Owen Hopkins, l'autor del llibre Less is a bore. Malgrat que avui centren els debats polítics, socials i econòmics qüestions com el postcapitalisme i una quarta revolució industrial, la postmodernitat torna. "Després de la recció en contra dels anys 90 i els 2000, la postmodernitat i la seva sensibilitat tornen a estar al centre. Un altre cop les escoles d'arquitectura són llocs de color, eclecticisme, ornament, decoracions i al·lusions al passat", diu Hopkins.

Com diu una cita recollida per Hopkins, Aldo Rossi era molt aficionat a les ruïnes perquè són un llegat i també perquè li suscitaven "pensaments, plans, esperances". La retrospectiva que el museu MAXXI de Roma dedica a Rossi és monumental: inclou unes 600 peces i ocupa 1.000 metres quadrats. Com diu el comissari, Alberto Ferlenga, la seva arquitectura és més "metafísica i teatral", com els quadres de Giorgio de Chirico, que "neoclàssica", i recorda que deia que no podia ser postmodern perquè ell no havia sigut mai modern. Per a Ferlenga, la figura de Rossi desborda qualsevol etiqueta. "Tot ha canviat, les ciutats han canviat, i s'ha de renovar la cultura arquitectònica. Ara no són tan importants els arquitectes que fan bones obres, sinó que s'ha de transformar la relació entre l'arquitectura i la ciutat, l'arquitectura i la societat", conclou.

Rossi va tenir "una relació molt forta amb Espanya", amb arquitectes com Oriol Bohigas i les tesis sobre la reconstrucció urbana, a partir del Seminari Internacional d'Arquitectura que va dirigir sobre el tema, Projecte i ciutat històrica, el 1976. Mentre que als Estats Units Michael Graves va convertir els nans de la Blancaneu en els protagonistes d'un edifici de Disney i Charles Moore va dissenyar unes columnes per al seu habitatge que semblen un homenatge al Palau de la Música, a Catalunya va predominar el vessant de l'arquitectura postmoderna "del retorn al classicisme", on encaixa Aldo Rossi, en lloc de les "formes capricioses", com diu Capella, amb exemples com l’Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya i el Teatre Nacional de Catalunya, tots dos de Ricard Bofill, i la Villa Andrea d'Oscar Tusquets, posterior a la seva etapa amb Lluís Clotet, durant la qual també van fer servir detalls classicistes a la casa Belvedere Georgina. En canvi, la pèrgola amb forma de peix de Frank Gehry al jardí de l'Hotel Arts representa el vessant més disbauxat del postmodernisme.

Complex hoteler i restaurant Palace, a Fukuoka, d'Aldo Rossi, M. Adjmi, T. Horiguchi i S. Uchida.
stats