Música
Cultura 10/12/2020

Eduard Iniesta: "Necessitava un canvi per eixamplar el públic"

El músic barceloní canvia de registre i s'endinsa en el rock i el blues al disc 'Trajecte animal'

6 min
El músic Eduard Iniesta

BarcelonaEl blues, el rock i la crònica urbana fan recular l'univers mediterrani i els instruments de doble corda al nou disc d'Eduard Iniesta (Barcelona, 1968), Trajecte animal (DiscMedi, 2020). Compost a quatre mans amb el seu germà Xavier, considera l'àlbum un nou començament.

Nova etapa, per què?

Com a artista necessitava fer un canvi dràstic. Tot aquest temps de confinament m’ha anat bé per valorar si afrontava aquesta nova etapa, si era el moment. Ja feia temps que ho tenia al cap i de fet al disc anterior, White hole / Forat blanc (2018), ja vaig començar a deixar anar algunes idees de cap a on podria anar.

Què ha sigut més complicat en aquest canvi?

Acostumar el públic que tinc aquest nou llenguatge. La meva idea és també eixamplar el públic, perquè al cap i a la fi el que un músic vol és que la seva música l'escolti el màxim nombre de gent possible. M’he dedicat sempre a músiques de minories i necessitava un canvi, però sense fer cap tipus de concessió pel fet de voler eixamplar el públic. He fet una cosa que realment surt de mi i que porto dins.

El referents elèctrics que ressonen al disc són els músics que escoltaves a l’adolescència?

Doncs sí. Tot això em ve de més jove. Quan vaig començar en la música vaig tocar instruments de doble corda, però llavors vaig fer un parèntesi, em vaig penjar la Stratocaster a l’esquena i vaig començar a tocar Eric Clapton, Cream i tot el que d’alguna manera tenia a veure amb rock i blues. Després ho vaig deixar aparcat per endinsar-me en el món més ètnic i de la doble corda, que sempre m’ha inspirat tant, i ara era el moment de recuperar el rock i el blues perquè m’ho devia. Sobretot m’ho devia a mi i a aquella idea primigènia que tenia amb el meu germà de fer un disc a quatre mans.

Fins a quin punt aquesta aposta musical més elèctrica condiciona les lletres de les cançons?

És una retroalimentació. Hem anat encaminant les lletres cap a aquest tipus de música. Volíem explicar coses com de crònica urbana, lletres amb un punt autobiogràfic amb el qual esperàvem connectar amb aquest públic nou. I necessitàvem que la música fos d’aquest estil.

La manera d’abordar el sexe i el desig en cançons com L’insomni i L’insomniTrajecte animal

Segur que no. De fet, hi ha un exemple molt clar al mateix disc. Faig servir el primer tema, Nirvana, per fer una transició cap a aquest altre món més rocker. Aquest primer tema al principi és la meva zona de confort i de mica en mica va virant cap a la part final, on m’aproximo a la concepció més rockera.

Hi ha temàtiques que poden ser compartides per gent de menys de 25 anys, però n'hi ha d’altres que si no és té la teva edat són més complicades d'abordar, com la demència a I t'allunyes

A vegades un músic fa un viatge que és al contrari del que estic fent: comença enrockat i després va derivant cap a altres tipus de músiques moltes vegades més complexes. Doncs jo ho he fet al revés perquè necessitava expressar el que una persona com jo, amb 52 anys, no podia expressar quan tenia 20 anys, tant musicalment com amb les lletres. I per això es diu Trajecte animal, perquè ja hi ha un trajecte fet de coses bones i dolentes, de clarobscurs bàsicament, que és la vida. Tens tota la raó, bàsicament afronto temàtiques que si no tingués aquesta edat no les afrontaria d’aquesta manera. Fins i tot les que semblen més supèrflues, per exemple Homenatge, que musicalment és un rock molt més suau i senzill aparentment, de temàtica porta darrere la impossibilitat de tenir fills, i lògicament això va lligat a una edat.

A Crònica d’un crack

Aquest disc n’era un. Era un somni del meu germà i meu de treballar a quatre mans i de fer un disc com el que hem fet. També somio que la meva música arribi al màxim de gent possible. Però el somni gran és que es relacioni la meva obra amb obres fetes amb qualitat i dignes. Això és una lluita diària.

Aquest divendres, 11 de desembre, tens un concert al Cafè del Teatre de Lleida, i el 13 a l’Atrium de Viladecans. En quin format seran?

Tinc dos formats: un amb el meu germà, ell amb l’harmònica i jo amb les guitares; i l’altre amb la banda sencera, el quintet del disc, que són uns músics increïbles.

Creus que es podrà sostenir el format de banda?

Per això tinc també el format petit. Sempre has de tenir un pla B. Les cançons neixen d’una manera molt nua, i això és el que oferiré quan no sigui possible anar amb la banda. També t’he de dir que hi ha llocs que em demanen directament que vagi jo sol o a duet. És una cosa a la qual ens hem anat acostumant, a fer un vestit a mida pràcticament.

Com ha sigut la teva experiència fent concerts aquest any?

Actuar en aquest context de pandèmia és molt estrany. Jutges les expressions de la gent per la intensitat dels aplaudiments i per les mirades dels ulls, però et falta alguna cosa més. Després, veus les sales mig buides... Es crea un clima, sí, perquè la gent en té ganes; de fet, hi ha una set important de cultura, però tot plegat és molt estrany. La situació de la cultura és complicada, i quan van tancar els teatres ja no t’estranyaves. Amb el pressupost que tenim, el que m’hauria estranyat és que de sobte la cultura fos essencial com diuen que és i que es prengués com a tal. No és així. Aquest país és molt diferent d'altres països europeus on la música sí que és essencial de veritat.

No heu tingut la temptació de fer cap cançó sobre la pandèmia?

No. Ho han fet tants que... Mira, jo no escric sobre coses evidents i el meu germà tampoc. Som molt reticents a això. Busquem que les cançons tinguin coses a dir, i fer el mateix que tothom fa no ens motiva. Jo visc l’art i la música des d’aquest cantó, i si no tinc res a dir prefereixo no fer res. Si continuo fent coses és perquè tinc coses a dir. El dia que deixi de tenir coses a dir plegaré.

stats