IN MEMORIAM

S’apaga la finor erudita i humana del monjo i historiador Hilari Raguer

Mor als 92 anys a Montserrat una figura cabdal de la historiografia contemporània catalana

Hilari Raguer i Suñer (Madrid, 1928 - Montserrat, 2020) va morir ahir, 1 d’octubre, als 92 anys, en la pau del monestir benedictí al qual va consagrar la seva vida i que li va permetre exercir una incansable tasca d’historiador sobre la Catalunya dels anys convulsos de la República i la Guerra Civil. Una feina crucial, d’una gran finor intel·lectual i humana, que va fer especial èmfasi en el paper de l’Església catòlica (sobre la qual era molt crític) i en figures incòmodes que no encaixaven ben bé en cap dels bàndols, com el catòlic catalanista Carrasco i Formiguera, perseguit per l’anarquisme i assassinat pel franquisme, o el general Domènec Batet, el militar que va esclafar la revolta de Companys d’octubre del 1934 i que també va acabar executat pel règim dictatorial de Franco.

Activista catalanista de ben jove, el 1951 va passar set mesos pres a Montjuïc -on només nou anys abans havia estat afusellat el president Companys- per repartir propaganda independentista durant la vaga de tramvies. En aquell moment estudiava dret i ja sentia el neguit religiós. Acabada la carrera, va treballar en un despatx laboralista fins a acabar entrant al cenobi benedictí el 1954: hi ha viscut 66 anys de compromís cristià i intel·lectual.

La seva vocació per la història li ve de petit, d’un llibret per a infants de Ferran Soldevila (un dels tres pilars de la historiografia catalana moderna juntament amb Vicens Vives i Pierre Vilar). Ja monjo, la formació i vocació es va consolidar a París, on també va contactar amb figures democristianes de l’exili. Bon coneixedor dels arxius vaticans i espanyols, amb la base de la biblioteca de Montserrat, Raguer ha sabut treballar amb documentació original i alhora imprimir el seu judici equànime i la seva precisió narrativa. Amb la seva obra s’ha guanyat el reconeixement de la professió, de l’acadèmia i del públic lector, molt més enllà del món catòlic. La seva amistat amb l’hispanista Paul Preston n’és una demostració.

El compromís cívic

Els últims anys, des del seu vessant cívic, Raguer va donar suport a l’independentisme. En el seu últim llibre, on tornava a parlar sobre les figures de Carrasco, Batet i Vidal i Barraquer, afirmava, des de la seva proverbial ponderació: “Una cosa és el desig que Catalunya assoleixi la seva plena independència i es constitueixi en un estat propi, i una altra és la política del tot o res. Un independentista pot acceptar puntualment una millora, com a concessió temporal, sense que això signifiqui renunciar a l’objectiu final o principal”.

La seva mort va causar ahir impacte en cercles erudits, polítics i religiosos. La historiografia catalana perd un referent, el país perd una figura que va transcendir la condició de monjo historiador, i Montserrat plora un dels seus germans més emblemàtics, respectats i, això sí, no sempre dòcil (l’any 2000, exclaustrat, va iniciar una vaga de fam). Quan es diu que Montserrat és més que un monestir, més enllà del simbolisme nacional i cultural, té a veure amb personalitats concretes com Raguer o el també historiador Josep Massot, que sens dubte trobarà a faltar el seu company erudit.

L’expresident inhabilitat Quim Torra, el president substitut Pere Aragonès, el líder republicà empresonat Oriol Junqueras, l’expresident exiliat Carles Puigdemont, l’historiador Xavier Domènech, el líder del PSC Miquel Iceta, l’artífex del Casal dels Infants del Raval Enric Canet i una llarga llista de personalitats van expressar ahir el condol per la pèrdua. Raguer deixa un gran buit i una gran obra.