Casa a Port d'Esclanyà: un espai entre ahir i avui

BegurEn aquesta casa de Port d’Esclanyà tot fa pensar que els qui hi viuen porten al cor el llegat de l’arquitectura moderna catalana. La proximitat de la mítica Casa Cruïlles, construïda als anys 60 per Antoni Bonet (Barcelona, 1913-1989), però també la imatge referencial més llunyana de La Ricarda, obra també seva al Prat del Llobregat, fan sentir el seu ressò en l’arquitectura desenvolupada per Marta Cervelló per a una casa de vacances familiars, un habitatge de nova planta en un dels punts més bells de la costa de Begur.

Són només ressons que es tradueixen en les línies depurades, en l’amplitud dels espais, en el protagonisme que es dona a l’entorn natural i en alguns detalls molt seixanters. Així, aquesta casa se situa en un punt d’equilibri entre la recuperació d’un passat molt proper i una expressió transparent i tècnica de la contemporaneïtat. Entre ahir i avui, arran de mar i literalment enganxat a la muntanya, l’habitatge es confon amb el paisatge i es fa quasi invisible al seu voltant. Això és així per les grans vidrieres corredisses que recorren la major part de la façana i reflecteixen la generosa natura del voltant. També per la gespa sobre la coberta de la sala més gran, i el zinc com a material ecològic i de protecció que a més neutralitza la visió de la casa, en la resta de cobertes. I finalment també pel disseny d’un jardí molt bonic, més domesticat al voltant de la casa i amb un respecte pel caràcter salvatge del bosc que l’abraça de prop.

Els propietaris de la casa de Port d’Esclanyà tenien clares les necessitats i desitjos per a la seva segona residència. Durant les vacances, especialment a l’estiu, els agrada reunir els quatre fills i també obrir la casa als amics, com més millor, però sense perdre la intimitat dels espais més privats. D’aquesta manera, el projecte capitanejat per l’arquitecta Marta Cervelló, dirigit en la part tècnica per Xavier Monclús i Joel Vives, i treballat amb el constructor Ricard Avellí i amb Manuel Colominas com a expert en paisatgisme, es va desenvolupar en estreta col·laboració amb la parella que dona origen a la família.

Així, la casa s’aixeca amb dos cossos, perpendiculars i superposats l’un a l’altre, dues plantes esglaonades per adaptar-se al fort pendent de la parcel·la on s’ubica. Són quatre, els fills, i volien quatre dormitoris exactes, que no establissin jerarquies i ningú es pogués sentir discriminat respecte dels altres. Ja són grans, de manera que donar-los una certa independència també entrava en les prioritats. Per això les habitacions i una sala d’estar per als fills són al volum superior que dona accés a la casa, dirigit en el sentit del pendent, i que es beneficia de la coberta plana del volum inferior com a terrassa enjardinada.

En canvi, la vida més familiar transcorre en el volum inferior, perpendicular al pendent i orientat al nord, buscant les millors vistes. És la planta on hi ha la gran sala-menjador, la cuina i un apartament per a la parella que inclou un estudi i el dormitori principal. És també l’espai per als amics, que durant les vacances són sempre ben rebuts, especialment a les generoses terrasses.

És a la sala principal on es percep amb més intensitat la conjunció entre el present i aquest passat no llunyà que ens remet a l’arquitectura moderna catalana. És així en alguns detalls constructius, com la paret de cercles de ceràmica i vidres de colors feta a Cumella, així com els murals ceràmics entre les habitacions. També els paraments de fusta massissa i les persianes corredisses, que estableixen un joc de línies verticals i horitzontals. Ho percebem a la llar de foc, que se situa entre la sala i el menjador, feta a mida per la casa Pio. I sobretot en els mobles recuperats d’una família que estima el disseny dels anys 50 i 60 i que, a l’hora de buscar nous elements, opta per objectes creatius, com les làmpares de Yomuto, que recuperen copes i plats de vidre per a una il·luminació contemporània que dona un punt de color sobre la taula del menjador.