Els feminismes s’empoderen al CCCB

“¿Les dones s’han de despullar per entrar al Metropolitan?” És el lema d’un pòster que van publicar les Guerrilla Girls el 1989. Es basava en dades objectives: menys d’un 5% dels artistes que s’exhibien a les seccions d’art modern eren dones, però el 85% eren nus femenins. A partir d’avui, el CCCB -almenys fins a l’1 de setembre- capgira del tot la situació amb Feminismes!, un projecte que confronta les exposicions L’avantguarda feminista dels anys 70 amb obres de la Verbund Collection de Viena i Coreografies del gènere, formada per obres d’artistes contemporànies, juntament amb un programa extens d’activitats. “L’objectiu és celebrar la vitalitat creadora del feminisme -diu la directora del CCCB, Judit Carrera-. L’exposició provoca un diàleg que vol traçar la genealogia, la continuïtat i la ruptura de tots dos feminismes”.

A les sales del CCCB es poden veure més de 200 obres d’una setantena d’artistes de la dècada dels 70. La majoria utilitzen el seu cos com una eina i, malgrat ser dones provinents de diferents estats i continents, coincideixen en allò que els preocupa: qüestionen el seu rol com a mares i com a esposes, la sexualitat, la violència, els dictats de la bellesa o com se les ha representat històricament. La majoria de vegades ho fan amb ironia i un punt de provocació o amb una certa ràbia.

Coreografies del gènere fa un salt generacional i es planta en les artistes, la majoria catalanes, que van néixer als anys 70 o més tard, amb algunes excepcions. En aquesta última part del recorregut canvia força l’estètica i com s’aproximen a la sexualitat o la violència. La mirada ja no és tant envers una mateixa sinó cap al col·lectiu, i les artistes es fan moltes més preguntes a l’entorn del gènere (una paraula que pràcticament no utilitzaven les seves companyes als anys 70). “El subjecte ha canviat perquè ja no és ser dona o home, ara les possibilitats són infinites”, diu Marta Segarra, comissària de Coreografies del gènere.

Evitar l’art dominat pels homes

Les artistes dels 70 van trencar tabús i no ho van tenir gens fàcil. La col·lecció Verbund es va començar a construir fa 15 anys reivindicant les obres d’aquestes dones pioneres i sovint invisibilitzades. “No se les prenien seriosament, i van obrir les seves pròpies galeries”, diu Gabriele Schor, responsable de la col·lecció. “Exposar en una galeria o en un museu era impossible. Tot el que fèiem era underground ”, diu l’artista alemanya Ulrike Rosenbach (1943), que va començar a utilitzar la càmera de vídeo el 1972 perquè era un mitjà que encara no havia estat del tot conquerit pels homes. La majoria d’obres són fotografies, vídeos i performances precisament amb aquest objectiu. “La fotografia les atreia especialment perquè no estava tan dominada pels homes com la pintura i era més espontània, era com una alliberació”, destaca Schor.

És força freqüent que es mostrin atrapades dins espesses teranyines, gàbies o darrere un vidre. Annegret Soltau s’embolcalla amb un fil negre que es va fent més dens i li impedeix moure’s o parlar: “És la manera de mostrar-me tancada o exclosa fins que decideixo agafar les tisores i escapar”, assegura l’artista. Els objectes domèstics també són motiu d’ironia. La vienesa Birgit Jürgenssen (1949-2003) es posa com a vestit un forn i la nord-americana Martha Rosler (1943) ironitza sobre els programes de cuina de la televisió presentant culleres i olles en un to monòton i, a vegades, com si fossin armes. Les tasques de casa poden ser un malson: Karin Mack converteix la post de planxar en un fèretre.

Als anys 70 eren pocs els que es plantejaven que les dones poguessin gaudir del sexe. Penny Slinger (Londres, 1954) reflexiona sobre la subordinació de la dona a l’home. A la sèrie ICU, Eye see you, I see you es col·loca un enorme ull davant el pubis mentre es tapa la cara amb les mans. L’ull té força, respon a la mirada. Una altra de les temàtiques de l’exposició és el dol i la ràbia per les agressions masclistes. Marisa González (Bilbao, 1945), després de llegir les notícies sobre la violència contra les dones durant la dictadura de Pinochet, va decidir que les seves companyes de la Corcoran School of Art de Washington expressessin amb els seus propis cossos com podien sentir-se davant aquella repressió. “Volia que veiessin que el que els havia passat a les xilenes els podia passar a elles, perquè els Estats Units havien ajudat Pinochet”, diu González. Hi ha altres noms de catalanes que apareixen a la col·lecció Verbund: Pilar Aymerich, Mari Chordà, Eulàlia Grau, Fina Miralles, Angels Ribé, Eugènia Balsells o la mateixa Marisa González. Jesús Martínez Oliva és l’únic nom d’home que apareix a les sales del CCCB. Si darrere el nom hi ha un home o una dona, però, és una cosa que Segarra no aclareix.

Les noves generacions

Núria Güell (Vidreres, 1981) posa la mirada en l’assetjament sexual per part de policies i denuncia l’exclusió de les persones que demanen asil polític a Europa. Al CCCB es pot veure també un dels seus últims treballs, Una película de Dios, on acompanya adolescents víctimes d’abusos a una exposició de pintura religiosa perquè en facin la seva pròpia lectura.

Mireia Sallarès (Barcelona, 1973) volia saber què era un orgasme i durant tres anys va recórrer Mèxic per parlar amb dones de tots els orígens. El resultat és una pel·lícula de cinc hores, Las muertes chiquitas, amb 30 testimonis i moltes reflexions. Una de força freqüent és que els orgasmes, com la terra, són de qui els treballa. “Va ser fàcil connectar amb elles perquè veien que jo no tenia cap teoria, només necessitat de saber”, diu Sallarès.

Al seu vídeo Puta mestiza, Linda Porn (Mèxic, 1980) denuncia una doble discriminació: la de les dones i la racial. Amb una estètica que s’aproxima al porno, es col·loca sota la dutxa mentre parla sobre política migratòria i la indústria del sexe. Al seu braç hi escriu “puta mestiza” per denunciar l’estigmatització de les treballadores sexuals i la complicitat de tots aquells que les condemnen a la marginalitat i el silenci.

Les pioneres dels 70

Les performances de Lydia Schouten (Països Baixos, 1948) destil·len ràbia. Sexobject és provocatiu. Es vesteix amb una cotilla negra, s’embolica el cap amb benes blanques, es lliga amb cordes elàstiques i fa petar globus plens de tinta que esclaten sobre una paret on es pot llegir: “Com és sentir-te com si fossis un objecte sexual?”

L’artista vienesa, nascuda el 1943 a la mateixa ciutat que Freud, banalitza, amb molt sentit de l’humor, el penis. El fal·lus ja no és un imponent símbol del patriarcat sinó que es parodia. Bertlmann utilitza també els condons per jugar amb l’ambigüitat: es poden convertir en ungles o en mugrons que es juxtaposen. L’artista reflexiona sobre la maternitat amb un cotxet de nadó que és al mateix temps una cadira de rodes.

Meri Chordà (Amposta, 1942) és una figura eclèctica. Activista, poeta i artista, als anys 60 ja va començar a investigar la representació de les vagines. El 1964 va explorar com l’art pop als Estats Units representava els genitals femenins de manera poc realista i va començar a fer-ne la seva pròpia versió, amb obres com Vulva o Coitus Pop. Chordà té obra a la Tate de Londres i al Museu Reina Sofia de Madrid.