La força, el risc i la ràbia del disseny africà
El museu Guggenheim de Bilbao exposa els treballs de més de 120 creadors contemporanis
Bilbao“Un tron fet amb fragments d’armes reals diu coses molt diferents que una cadira”, afirma Amelie Klein, la comissària de l’exposició del Guggenheim de Bilbao Making Africa. Un continent de disseny contemporani, que avui obre les portes al museu basc. La peça a la qual Klein fa referència està formada per trossos de rifles, llançacoets, pistoles i casquets de la guerra civil de Moçambic. L’artista Gonçalo Mabunda els va recollir i els hi va donar nous significats: l’obra parla tant de la contesa com de la venda il·legal d’armes.
Making Africa inclou treballs de més de 120 dissenyadors d’una dotzena de països africans i altres que viuen en la diàspora. S’hi poden veure objectes, mobles, il·lustracions, vestits, fotografies, pel·lícules, aplicacions per a mòbils i projectes d’arquitectura. Al catàleg de la mostra Klein diu del disseny contemporani africà que està “descentralitzat”, que “està orientat al procés” i que té “objectius socials i polítics”. També afirma que és informal, urbà, interdisciplinari i col·laboratiu, entre d’altres. Però més enllà de les característiques de les peces, la força de la mostra està en el fet que revela, en un museu europeu, una panoràmica de la creació africana des de la seva pròpia perspectiva i trencant amb els tòpics. De fet, tres autoretrats fotogràfics del Projecte diàspora d’Omar Victor critiquen el fet que els africans famosos quedin reduïts a futbolistes i atletes.
Reivindicar els artistes africans
“M’he de mostrar una mica crítica amb els dissenyadors europeus i nord-americans -diu Amelie Klein-. Entenc perfectament que la producció en massa no suposa un repte a Europa. Per això hi ha dissenyadors que busquen significats més profunds i col·laboren amb artesans africans, però no modifiquen la seva manera de treballar. No s’adonen que els dissenyadors africans són capaços de desenvolupar els projectes pel seu compte”.
La mostra és una coproducció del Vitra Design Museum i del Museu Guggenheim. Abans de Bilbao es va poder veure a la localitat alemanya de Weil am Rhein. Com que les dimensions del centre basc són molt més generoses s’hi han incorporat 13 peces més. “La mostra és el punt de partida d’un debat, és una eina de pensament. El disseny contemporani africà té una visió de futur tan forta que hi ha projectes que a Weil am Rhein estaven només apuntats i cinc mesos després ja estan completats”, explica Petra Joos, la comissària de la mostra pel Guggenheim de Bilbao.
“L’Àfrica és el continent del futur”, afirma el director del Guggenheim bilbaí, Juan Ignacio Vidarte, parafrasejant el director artístic de l’última Biennal de Venècia d’art, el nigerià Okwui Enwezor. A l’Àfrica s’hi parlen 2.000 llengües i hi ha 1.000 milions d’habitants. També s’han comptabilitzat 650 milions de telèfons mòbils, un fet que ha permès a una nova generació de creadors -que ja són nadius digitals- estar informats del que passa arreu del món. Un mapa de Kai Krause titulat La veritable grandària de l’Àfrica mostra com en l’espai dels 54 països que formen el continent hi caben els Estats Units, la Xina, l’Índia, l’Europa de l’Est, el Regne Unit, el Japó, Espanya, França, Alemanya, Itàlia, Suïssa, Bèlgica i Holanda.
Els pòsits del colonialisme
Aquesta generació de creadors, diu Klein, parla molt del colonialisme i el neocolonialisme: “És evident que n’hi ha efectes, i ells es mostren molt crítics amb el colonialisme perquè les elits i els poderosos copien el que van veure en l’època colonial”, explica la comissària, que dedica la primera sala a una vintena de vídeos d’entrevistes que va fer per preparar la mostra. “El meu objectiu és afegir una narrativa a les que ja tenim sobre l’Àfrica, perquè són molt limitades. M’agradaria que el públic entrés fent-se unes preguntes i sortís plantejant-se’n unes altres”, va subratllar. Els diferents àmbits de la mostra aborden temàtiques com la regeneració urbana a través de l’arquitectura, qüestions de gènere i vida urbana i la preocupació pel medi ambient, com revelen dues deesses -l’una coberta de petroli i l’altra en un abocador- que hi ha a la sèrie de Fabrice Monteiro La profecia.
Les imatges en blanc i negre de Mário Macilau de Moçambic remeten a unes altres de mitjans del segle passat. “El colonialisme s’havia acabat i el futur es mirava amb alegria”, va dir Joos sobre una parella que balla en una festa. Amb tot, una de les peces més colpidores és un vídeo de Wangechi Mutu. El protagonitza una dona amb forma de Medusa que ho devora tot fins que explota. “Fins que no rebentem no podrà començar alguna cosa nova”, va concloure Joos.
